Posts con el tag ‘Valors i societat’

Llegir bé els senyals

A aquestes altures de la partida, ningú no dubta ja que la crisi territorial plantejada des de Catalunya és la més greu que ha viscut Espanya en moltes dècades. Per la magnitud del que està en joc, ni més ni menys que una ruptura amb l’actual estat i la creació d’un de nou, aquesta crisi ha aconseguit finalment fer saltar totes les alarmes institucionals, també a la Unió Europea i als mercats internacionals. Dic finalment perquè a ningú no se li escapa que en les fases inicials d’aquest procés encara eren molts els polítics i analistes espanyols que miraven cap una altra banda tot fent veure que aquí no passava res o que mantenien la tesi tòpic que com que els catalans eren gent d’ordre, pactista i poruga, aquests escarafalls d’amenaça de subvertir l’ statu quo acabarien diluint-se com un terròs de sucre.

Els senyals hi eren i es van fer públics, no com a amenaça sinó com a tendència clara entre la ciutadania, amb tota la ressonància mediàtica que era possible, però els líders espanyols no van moure ni una cella. Tampoc els intel·lectuals.

Deixin-me ara fer públiques dues anècdotes colpidores sobre els errors d’anàlisi que sovint cometem. Era el mes de setembre del 2011, en la trobada anual de lideratge que ESADE organitza al monestir de Sant Benet de Bages. Discutíem sobre el nou cicle polític a Catalunya i Espanya. El professor Ferran Requejo acabava d’afirmar que “si el pacte fiscal fracassa, hi haurà una segona onada independentista a Catalunya, una radicalització de les posicions nacionals”. “O es refà el pacte inicial de la Transició o el camí serà de confrontació i separació”, concloïa. Enric Juliana, un dels millors cronistes de la crisi i un observador privilegiat del moment present, va respondre a l’instant: “El professor Requejo diu que el proper escenari és un increment de l’independentisme a Catalunya. Jo li desitjo que santa Llúcia li conservi la vista, però crec que no”. La reacció de Miquel Roca, veterà en mil batalles parlamentàries, va ser si fa o no fa semblant: “Respecto el món acadèmic, però no hi confio des d’un punt de vista polític”. Tres anys després d’aquest debat, jutgin vostès mateixos quina és la situació avui.

Tancava aquella jornada el llavors ministre de la Presidència, Ramón Jáuregui, un home de mentalitat oberta i segons ell “amic de Catalunya”, que acabava de sentir una llista llarga d’intervencions d’empresaris i pensadors catalans que insistien, advertien i repetien sobre el malestar català envers les institucions de l’estat espanyol. Les seves paraules, espontànies i fora de guió, van ser: “Què hem fet malament perquè jo hagi d’escoltar aquestes coses? I qui les ha fet malament? Perquè jo, sincerament, quan percebo aquest sentiment de decepció a Catalunya no em sento correspost”. Hom aixecava la veu advertint del perill imminent, però els que en teoria haurien d’administrar millor la tasca anticipativa del lideratge consideraven que el problema no era polític sinó d’oculista.

En aquest repàs de cites, n’hi ha dues d’antològiques de Mariano Rajoy que descriuen perfectament el començament d’un cicle que està a punt d’arribar al final. L’octubre del 2005, quan encara era president Zapatero i intentava acomodar les peticions catalanes. Rajoy afirmaba que “el nuevo Estatut es una reforma encubierta de la Constitución”. I ara (octubre del 2014), ja com a president, acaba d’afirmar que “la nueva consulta (catalana) es una forma encubierta de referéndum”. En aquests deu anys de trajectòria Rajoy ha fet literalment d’estàtua política aplicant al cas català la sospita d’una acció criminal i mal dissimulada d’ocultació d’intencions. No debades, l’encobriment en dret penal té la naturalesa de delicte.

Han passat deu anys i a Espanya encara hi ha qui es pregunta sorprès “com hem arribat fins aquí” o, com diu el periodista Arturo San Agustín en el seu darrer llibre, Cuándo se jodió lo nuestro. Però no hi ha hagut un com i un quan únics i decisius, sinó l’acumulació de centenars de petits coms, ara parlamentaris, ara televisius, ara constitucionals, etc., que han acabat per saturar fins al punt crític d’implosió les bases contractuals i emocionals d’una relació.

La virtut del discerniment en el lideratge consisteix a llegir bé els signes dels temps, sobretot quan el temps encara és obert i ens parla. Però quan el cicle temporal s’ha tancat ja no podem llegir per actuar, sinó que tan sols podem interpretar el que ja ha passat. Ara els daus ja corren i no els podem aturar.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari ARA, 5 de novembre de 2014)

Dimensions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge en el sector públic, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , Deixa un comentari Permalink

Lideratge… i alguna cosa més

Moltes vegades, la pregunta pel lideratge es redueix a una anàlisi de les múltiples maneres de plantejar la relació líder-seguidor (sense oblidar que de vegades en la reflexió sobre el lideratge el que pesa en el fons és l’interès per dilucidar com es construeix una manera d’entendre seguiment molt propera a la submissió: hauríem de tornar a llegir a Etienne de la Boétie i el seuDiscurs de la servitud voluntària). L’altra cara de la moneda (un tema subjacent que sembla que avergonyeix explicitar) és la qüestió del poder: no és possible parlar de lideratge sense parlar de com es resolen les relacions de poder, en qualsevol de les seves múltiples facetes. Crec que moltes vegades les suposades reserves “ètiques” davant la qüestió del lideratge remeten a un mal resolt conflicte entre cert discurs ètic i la realitat del poder, com si aquest no fos més que un mal necessari que es dissoldria si tots fóssim més “humans “(???). En certs àmbits suposadament radicals predomina una abominació del lideratge (sovint en boca dels seus mateixos líders) més necessitada d’anàlisi psiquiàtric que d’anàlisi política.

Però en el fons crec que hi ha un corrent de fons que s’expressa en múltiples iniciatives que vinculen la qüestió del lideratge a la pregunta de com construir el nostre futur. Aquest és un bon moment, per tant, per reflexionar també sobre els components del nou tipus de lideratge que necessitem. S’ha subratllat que el líder és aquella persona que interpreta millor el moment històric que li ha tocat viure i que és capaç d’assenyalar el futur amb seguretat inusual, aconseguint que els altres el segueixin. Aquest tipus de descripció, segurament correcta, oblida sovint aquells valors assumits per la persona que estructuren el seu compromís i que van acabar per determinar la seva força interior i per forjar el seu caràcter. Dit d’una altra manera, el lideratge entès com la capacitat de construir sentit avui i sobretot demà dependrà no només de la perícia d’alguns per atalaiar l’horitzó (visionaris) o per influir en els altres (influents) sinó de l’autoritat moral, d’una formació amb visió àmplia, de la qualitat humana i de la constel·lació d’actituds dels nostres dirigents, en qualsevol dels seus àmbits d’actuació. Per això, en els contextos organitzatius i socials, parlar de “relleu generacional” no és només parlar d’edats, no significa una cosa tan simple com substituir veterans per joves ambiciosos o ben posicionats. El veritable relleu suposa, en realitat, un canvi cultural. A vegades parlem del canvi de lideratge amb una mentalitat de reposador de supermercat: substituir algú per algú semblant sense tocar el sistema en què s’insereixen (i amb l’exigència implícita que no el toquin). Una cosa semblant al que passa quan s’exigeix diversitat: sol donar com a resultat un paisatge humà variat en el qual la diversitat brilla per la seva absència pel que fa a idees i mentalitats.

Cosa que no nega que apareixen noves preguntes, pertinents en tots els espais en què ens movem, i que la resposta va més enllà del fet que aquests espais es regeixin mitjançant sistemes electorals o no. Quines aptituds personals ens agradaria trobar i promoure en el conjunt de persones que tindran en el futur la responsabilitat d’actuar i prendre decisions institucionals? Quin tipus de persones i de tarannàs afavoriran amb la seva actuació el millor per a la nostra societat? Com podem promoure que els equips humans facin seus aquest conjunt de valors orientadors de la societat que acabaran per donar-los legitimitat moral? Ronald A. Heifetz diu amb raó que dels líders esperem que ens proporcionin un mapa del futur però també que clarifiquin i articulin els valors orientadors que han de donar sentit al nostre quefer compartit. Jo afegiria que tota pregunta pel lideratge és, en darrer terme, una pregunta sobre nosaltres mateixos i la nostra identitat moral.

Josep M. Lozano

(Article publicat al Bloc Persona, empresa i societat, del propi autor).

Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Nous lideratges en moments de canvi. Reflexions sobre lideratge i transformació social

Cada cop es fa més evident que els canvis que estem vivint i patint les societats contemporànies en els darrers anys no són canvis passatgers. Han vingut per quedar-se i seran el punt de partida d’una nova societat. No estem ni davant d’una crisi transitòria ni tan sols davant d’una apretada època de canvis; estem vivint un canvi d’època. De la convulsa situació actual no en sortirem tornant com si res hagués passat a la societat del benestar. El nou i el vell aniran convivint, però va quedant clar que haurem d’anar construint una nova societat (i en el cas català potser fins i tot un nou Estat) basada en nous paràmetres, nous valors i noves formes de fer, de relacionar-se i de governar-se. [...]“ 

Així comença l’estudi “Nous lideratges en moments de canvi. Reflexions sobre lideratge i transformació social” de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Podeu consultar l’informe complet tot fent clic aquí.

Concepcions del lideratge, Dimensions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge adaptatiu, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Mandela com a líder

Per a molts, Nelson Mandela ha estat un dels grans líders de l’últim segle. Es tracta d’un clar exemple de que es pot ser enormement eficaç i, alhora, una persona arrelada en valors profunds i compromisos que poden donar no només sentit a una vida concreta sinó modificar societats senceres pel bé del conjunt dels seus membres.

Hi ha moltes facetes de la vida de Mandela com a líder que es podrien ressaltar: una gran visió política, la seva intel·ligència, la seva capacitat negociadora… No obstant això, m’agradaria centrar-me en allò que, al meu parer, és nuclear: d’on obtenir l’energia vital per ser-se constantment fidel a si mateix i a la lluita pels drets essencials de les persones, fins i tot en les pitjors circumstàncies i davant de situacions de fracàs evident?

És molt difícil d’entendre el comportament de Mandela sense conèixer una mica de la seva vida a la presó, aquests 27 anys que el van transformar i alhora el van arrelar en les conviccions relacionades amb el que va viure de petit: el tracte discriminatori, la violència física, la vexació constant…

Recordo una dada de la seva autobiografia (El llarg camí cap a la llibertat) especialment dura.  Els presos de Robben Island estaven classificats en diversos nivells, bàsicament en funció del grau de col·laboració amb el sistema i els caps del centre penitenciari.
Mandela, evidentment, estava en el pitjor dels nivells, i això feia que tingués molt pocs drets. Entre ells, només mitja hora de visita cada sis mesos i el dret a rebre i escriure únicament dues cartes l’any, on no podia esmentar mai la política ni els assumptes d’actualitat.

No van ser ni una ni dues les ocasions en què després de mesos d’espera per veure la seva família durant 30 minuts li comunicaven, el dia anterior, sense causa justificada, que s’havia anul·lat la visita.

Imaginin com s’havia de sentir Mandela en aquells dies, amb la perspectiva d’un empresonament de per vida. No obstant això, va sortir de la presó, l’11 de febrer de 1990, sense desig de venjança, sense ressentiment, predisposat al perdó i a mirar endavant i impulsar un projecte il·lusionant, compartit també per aquells que fins llavors havien estat els seus enemics i els seus carcellers.

Torno a fer-me la pregunta, per a mi fonamental: d’on obtenia l’energia i la vitalitat per alimentar aquesta manera de ser i de fer? En la teoria sobre el lideratge és difícil trobar-hi factors explicatius.

És freqüent parlar d’estils de lideratge, de factors situacionals, de trets de personalitat o del caràcter, però en canvi, ho és poc parlar de conviccions profundes, de qualitat humana… o de la vida interior. Però sense aquestes qüestions és difícil donar resposta a aquesta pregunta central.

Tinc la convicció que la seva experiència vital de connexió, proximitat i amor pels seus és el factor explicatiu clau de la seva capacitat d’identificar-se amb els seus companys i els seus aliats. Però a poc a poc la identificació i amor pels altres s’expandeix. Aquests altres ja no són només els xosa, la seva ètnia natal, o els companys del Congrés Nacional Africà ( CNA ), sinó que esdevenen cada vegada més i més nombrosos, malgrat les horribles condicions de la seva vida.

És un procés progressiu: primer és l’amor natural pel propi, el viscut en família, a l’escola i amb els amics. Una segona expansió es dóna a la universitat, a Johannesburg i en la seva militància política al CNA. Però segueix quedant el més difícil: incloure-hi els altres, els seus enemics i maltractadors. La seva incorporació neix de la seva experiència del perdó. Una experiència que ell viu com a alliberadora, no pas com a imposició, i que pot tenir el seu origen en la contemplació de la part més humana dels qui en aquell moment eren els seus enemics.

Potser va sorgir de l’estudi de la poesia i de les tradicions dels afrikaners, inicialment amb l’objectiu de poder-los combatre millor. I probablement aquesta actitud tingui relació amb la curiositat intel·lectual de Mandela, amb el rigor del seu pensament i amb el seu compromís, que el va portar a conèixer més els seus rivals i a servir millor els seus. En definitiva, la clau fou l’hàbit d’identificar-se i vincular-se afectivament amb els altres. I per Mandela això va ser possible perquè ho va treballar des de la infantesa.

Al meu entendre, la profunda qualitat humana, basada en una vida interior rica, juntament amb altres competències i coneixements, fa que Mandela hagi estat un dels millors líders dels últims cent anys. No ha estat perfecte -la seva vida té zones fosques, com ara les seves relacions familiars- i no és bo fer-ne un ídol, però sí que és un gran referent que ens ha d’inspirar a tots.

Carlos Losada

(Article publicat a El Periódico de Catalunya, 7 desembre del 2013)

Concepcions del lideratge, Dimensions del lideratge, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink