Posts con el tag ‘Resiliència’

Quatre maneres d’exercir el lideratge avui (1)

El lideratge té a veure amb la conducció del futur. Cal associar la reflexió sobre el lideratge a entorns d’adaptació i processos de canvi, a l’aprenentatge de nous mètodes i conductes, sobretot quan hi ha el perill (per als països, les organitzacions i la societat) de caure presoners del sistema establert.

Al final de la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill reconeixia: “Estem modelant el món més de pressa del que podem canviar nosaltres, i estem aplicant al present els hàbits del passat.” I, més recentment, Peter Senge, professor del MIT, afirmava: “Potser, per primera vegada a la història, la humanitat ha estat capaç de crear molta més informació de la que pot absorbir, fomentar més interdependència de la que ningú pot gestionar i accelerar els canvis a un ritme que difícilment podem seguir.” Churchill i Senge, en contextos ben diferents, diagnostiquen bé les raons per les quals és necessari el lideratge. En contextos d’innovació accelerada, cal gestionar gradualment la nostra adaptació al canvi; cal crear i aplicar nous hàbits de conducta, i cal comprendre i orientar la direccionalitat del mateix canvi. Això requereix trencar amb el conformisme, esdevenir impulsors del canvi, veure les coses altrament i disposar de persones precursores, que obrin camins inèdits, que es puguin avançar al seu temps.

Les possibles respostes davant d’aquesta situació són quatre: resiliència, adaptació, anticipació o transformació. En aquest primer article desenvoluparé les dues primeres.

Sir Winston Leonard Spencer-Churchill

Resiliència. Hi ha una forma positiva de resistència personal, col·lectiva i organitzativa que va lligada amb la nostra manera d’interactuar amb les amenaces del context. El context de vegades pot ser recessiu, hostil o negatiu. En aquests casos, resistir implica desenvolupar una actitud que no tem fer front a les adversitats, que no accepta la resignació i que no s’enfonsa davant les escomeses. Vinculem aquesta actitud amb el valor de la resiliència. Estem parlant de la capacitat de mantenir la consistència, de superar la destrucció o de preservar la voluntat de ser. La resistència pot ser una manera lloable de manifestar la seguretat en nosaltres mateixos, la capacitat de superació o de fer front a la frustració. En determinades circumstàncies, resistir ja és guanyar, és demostrar la fortalesa interna, la determinació, la convicció ferma de perseverar. Podem relacionar aquesta forma positiva de resistència amb el lideratge resilient. Aquest lideratge implica disposar de recursos per fer front al conformisme, el desànim i la dimissió, i ser capaços de forjar un comportament vital positiu tot i la dificultat de les circumstàncies.

Sense resistència i voluntat de ser no hi ha futur. Però només amb resistència tampoc no hi ha futur. També cal incorporar a la nostra acció una orientació creativa que ens obri al futur, que no visqui només del passat, que aporti esperança en l’avenir. El resistencialisme, únicament el fet d’aguantar, ens pot conduir a l’obsolescència. Aquesta és la conseqüència d’acceptar que som presoners dels nostres vells paradigmes o de no voler sortir de la nostra antiga “zona de confort”. A diferència del que sovint es diu, el resistencialisme no té l’origen en l’aversió al canvi, sinó en l’aversió a les possibles pèrdues personals originades per aquest canvi: pèrdua d’estatus i d’estabilitat, pèrdua de sentit vital i de control, pèrdua de coneixement, pèrdua del mapa d’orientació, pèrdua d’identitat, etc. En l’actitud resistencial, doncs, no hem de confondre la voluntat de superació davant l’adversitat amb el conservadorisme o l’immobilisme enfront de tota nova forma de canvi.

Adaptació. En determinades circumstàncies, l’adaptació, encara que sigui reactiva, ens pot assegurar la supervivència i un cert coneixement del context, perquè es basa en la voluntat d’interactuar amb la (nova) realitat. En el moment adaptatiu ens enfrontem a un desafiament que no havíem vist mai amb anterioritat i per al qual no disposem de respostes. Són situacions complexes i incertes que ens obliguen a modificar, primer, els nostres models mentals. La conducta adaptativa, per tant, no modifica el context, ni ho pretén, sinó que aspira tan sols a adequar mínimament les seves pautes de comportament i les estructures organitzatives al nou statu quo. És una manera hàbil d’acoblar-se al present evitant riscos, tant per defecte (arribar tard) com per excés (arribar massa d’hora). Acceptem canviar nosaltres (una mica), però no intentem ni aspirem a canviar el context. El context és una variable que ens supera, en la qual hi som i ens afaiçona. La virtut de la conducta adaptativa, en comparació amb el resistencialisme, és detectar i reconèixer que el context ha canviat. L’adaptació implica una connexió atenta als petits canvis de la realitat. Alguns autors, com Ronald Heifetz, han arribat a suggerir la idoneïtat d’un lideratge adaptatiu per a temps de crisi. La tasca fonamental d’aquest model de lideratge no consistiria tant a modificar la realitat com a contribuir a modificar la consciència, la perspectiva i les actituds dels qui pateixen la crisi; sobretot perquè les persones són part essencial del problema i, també, de la solució. El lideratge adaptatiu no aspira a canviar la realitat, sinó que comença per intentar canviar la mentalitat de les persones i les seves capacitats.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari ARA, 11 d’agost de 2012)

Concepcions del lideratge, Dimensions del lideratge | , , , , , , Deixa un comentari Permalink