Posts con el tag ‘Política’

Llegir bé els senyals

A aquestes altures de la partida, ningú no dubta ja que la crisi territorial plantejada des de Catalunya és la més greu que ha viscut Espanya en moltes dècades. Per la magnitud del que està en joc, ni més ni menys que una ruptura amb l’actual estat i la creació d’un de nou, aquesta crisi ha aconseguit finalment fer saltar totes les alarmes institucionals, també a la Unió Europea i als mercats internacionals. Dic finalment perquè a ningú no se li escapa que en les fases inicials d’aquest procés encara eren molts els polítics i analistes espanyols que miraven cap una altra banda tot fent veure que aquí no passava res o que mantenien la tesi tòpic que com que els catalans eren gent d’ordre, pactista i poruga, aquests escarafalls d’amenaça de subvertir l’ statu quo acabarien diluint-se com un terròs de sucre.

Els senyals hi eren i es van fer públics, no com a amenaça sinó com a tendència clara entre la ciutadania, amb tota la ressonància mediàtica que era possible, però els líders espanyols no van moure ni una cella. Tampoc els intel·lectuals.

Deixin-me ara fer públiques dues anècdotes colpidores sobre els errors d’anàlisi que sovint cometem. Era el mes de setembre del 2011, en la trobada anual de lideratge que ESADE organitza al monestir de Sant Benet de Bages. Discutíem sobre el nou cicle polític a Catalunya i Espanya. El professor Ferran Requejo acabava d’afirmar que “si el pacte fiscal fracassa, hi haurà una segona onada independentista a Catalunya, una radicalització de les posicions nacionals”. “O es refà el pacte inicial de la Transició o el camí serà de confrontació i separació”, concloïa. Enric Juliana, un dels millors cronistes de la crisi i un observador privilegiat del moment present, va respondre a l’instant: “El professor Requejo diu que el proper escenari és un increment de l’independentisme a Catalunya. Jo li desitjo que santa Llúcia li conservi la vista, però crec que no”. La reacció de Miquel Roca, veterà en mil batalles parlamentàries, va ser si fa o no fa semblant: “Respecto el món acadèmic, però no hi confio des d’un punt de vista polític”. Tres anys després d’aquest debat, jutgin vostès mateixos quina és la situació avui.

Tancava aquella jornada el llavors ministre de la Presidència, Ramón Jáuregui, un home de mentalitat oberta i segons ell “amic de Catalunya”, que acabava de sentir una llista llarga d’intervencions d’empresaris i pensadors catalans que insistien, advertien i repetien sobre el malestar català envers les institucions de l’estat espanyol. Les seves paraules, espontànies i fora de guió, van ser: “Què hem fet malament perquè jo hagi d’escoltar aquestes coses? I qui les ha fet malament? Perquè jo, sincerament, quan percebo aquest sentiment de decepció a Catalunya no em sento correspost”. Hom aixecava la veu advertint del perill imminent, però els que en teoria haurien d’administrar millor la tasca anticipativa del lideratge consideraven que el problema no era polític sinó d’oculista.

En aquest repàs de cites, n’hi ha dues d’antològiques de Mariano Rajoy que descriuen perfectament el començament d’un cicle que està a punt d’arribar al final. L’octubre del 2005, quan encara era president Zapatero i intentava acomodar les peticions catalanes. Rajoy afirmaba que “el nuevo Estatut es una reforma encubierta de la Constitución”. I ara (octubre del 2014), ja com a president, acaba d’afirmar que “la nueva consulta (catalana) es una forma encubierta de referéndum”. En aquests deu anys de trajectòria Rajoy ha fet literalment d’estàtua política aplicant al cas català la sospita d’una acció criminal i mal dissimulada d’ocultació d’intencions. No debades, l’encobriment en dret penal té la naturalesa de delicte.

Han passat deu anys i a Espanya encara hi ha qui es pregunta sorprès “com hem arribat fins aquí” o, com diu el periodista Arturo San Agustín en el seu darrer llibre, Cuándo se jodió lo nuestro. Però no hi ha hagut un com i un quan únics i decisius, sinó l’acumulació de centenars de petits coms, ara parlamentaris, ara televisius, ara constitucionals, etc., que han acabat per saturar fins al punt crític d’implosió les bases contractuals i emocionals d’una relació.

La virtut del discerniment en el lideratge consisteix a llegir bé els signes dels temps, sobretot quan el temps encara és obert i ens parla. Però quan el cicle temporal s’ha tancat ja no podem llegir per actuar, sinó que tan sols podem interpretar el que ja ha passat. Ara els daus ja corren i no els podem aturar.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari ARA, 5 de novembre de 2014)

Dimensions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge en el sector públic, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , Deixa un comentari Permalink

Discursos que han fet història: “Expresso la meva vergonya”

En el marc de la sèrie Discursos que han hecho historia, publicada pel diari Cinco Días, al llarg dels mesos d’estiu de l’any 2013, us oferim el discurs que pronunciava Gerhard Schröder, canciller de la República Federal Alemanya (1998-2005), el 25 de gener de 2005. El discurs portava per títol “I express my shame”. 

Podeu llegir el discurs sencer aquí i a continuació hi trobareu el comentari d’Eugenio M. Recio, professor honorari d’ESADE.

LES “MEMÒRIES HISTÒRIQUES” D’ALEMANYA I ESPANYA

En llegir el discurs que va pronunciar l’excanceller Gerhard Schröder el 25 de gener de 2005 per commemorar els 60 anys de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz, és difícil evitar que vinguin a la memòria vivències de la guerra civil del nostre país.

Tot i que les circumstàncies no són comparables, també en els anys anteriors i posteriors a la nostra guerra va tenir lloc entre nosaltres l’equivalent al que Schröder anomena un “genocidi impulsat per l’odi”. En tractar de reconstruir avui la ‘memòria històrica’, hi ha el risc que l’atenció es fixi gairebé exclusivament en els crims que es van cometre pel bàndol franquista, ja que els que van ocórrer en el bàndol republicà, es van donar a conèixer àmpliament acabada la guerra. En un i altre bàndol hi va haver assassinats i persecucions per motius ideològics i per venjances personals i, com va dir Schröder als supervivents d’Auschwitz i als seus familiars, encara que resulti difícil comprendre aquesta tragèdia, perquè “el passat no pot ‘superar-se’ perquè és passat, el seu rastre i les seves lliçons s’estenen fins al present” .

Afortunadament, des que es va instaurar la democràcia al nostre país i la nostra economia va normalitzar la seva evolució, s’ha recuperat entre nosaltres la convivència ciutadana, respectant les diferents ideologies que s’han anat alternant al Govern pel joc democràtic. Però en situacions de crisi especialment greus com l’actual, hi ha el perill d’oblidar del passat i de fomentar actituds com les que van provocar les tragèdies esmentades.

També a Alemanya es va recuperar la convivència i la prosperitat econòmica, primer en establir el règim democràtic a la República Federal el 1948, i després amb la reunificació de l’any 1990. L’any 1998, quan la democràcia cristiana (CDU) va perdre les eleccions legislatives, i va ser elegit canceller Gerhard Schröder, aquest es va trobar amb una situació econòmica poc pròspera perquè no s’havien amortitzat encara els costos de la reunificació. I en el seu segon mandat, a partir del 2002, Schröder es va enfrontar amb la necessitat de dur a terme reformes estructurals en el mercat de treball i en la protecció social per superar una situació econòmica que no acabava d’arrencar.

Quan va pronunciar el discurs que comentem a principis de l’any 2005, Gerhard Schröder vivia una situació políticament molt desagradable ateses les reformes socials que havia impulsat, fins a l’extrem que va haver de convocar eleccions anticipades el 18 de setembre d’aquell any. Malgrat això, es va mostrar contundent en afirmar que “el record de l’era nazi i dels seus crims és una obligació moral … però la temptació d’oblidar és molt gran … Hi ha alguna cosa que sabem amb seguretat: no hi hauria llibertat, no hi hauria dignitat humana i no hi hauria justícia si oblidéssim el que va succeir quan la llibertat, la justícia i la dignitat humana van ser violades pel poder governamental. Esforços exemplars estan sent duts a terme en moltes escoles alemanyes, en empreses, en unions sindicals i en les esglésies. Alemanya s’enfronta al seu passat.”

Aquesta experiència d’Alemanya també ens hauria d’estimular a nosaltres perquè a través de les institucions democràtiques i d’una manera molt particular dels mitjans de comunicació, desterrem tot el que pugui recordar l’ambient previ a la guerra civil i el que va seguir en els primers anys de la seva finalització. I per acabar amb les paraules de Schröder: “tots els alemanys, però també tots els europeus, i la comunitat internacional en general, necessiten continuar aprenent a conviure junts amb respecte, humanitat, i en pau”

Eugenio M. Recio

(Article publicat al diari Cinco Días, 19 d’agost de 2013)

Dimensions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge polític | , Deixa un comentari Permalink

Discursos que han fet història: La dissolució de la Unió Soviètica (URSS)

Aquesta setmana us oferim un nou article de la sèrie Discursos que han hecho historia del diari Cinco Días. L’article d’avui analitza el discurs que va pronunciar Mikhaïl Gorbatxov el 25 de desembre de 1991: La disolución de la Unión Soviética (URSS).

Podeu llegir el discurs sencer aquí, i a continuació hi trobareu el comentari de David Murillo, Professor del Departament de Ciències Socials d’ESADE.

GORBATXOV, EL LÍDER QUE VA SABER MARXAR

El dia abans de Nadal de l’any 1991, Gorbatxov feia el seu últim discurs com a president de la Unió Soviètica. En un discurs serè i sincer, abandonat pels seus antics aliats i per les regions ja emancipades, Gorbatxov certificava l’extinció de la Unió Soviètica: “Com a conseqüència de l’escenari recentment format, la creació de la Comunitat d’Estats Independents, cesso de les meves activitats com a president de la URSS. Prenc aquesta decisió a partir de consideracions basades en principis morals.”

L’última fase de la guerra freda iniciada pel president Reagan havia deixat l’URSS contra les cordes. Esgotada en el front intern, en l’econòmic i en el cultural, l’arribada de Gorbatxov a la secretaria general del comitè central del PCUS, el 1985, s’encarregaria de portar l’esperança a un país extenuat. Amb la Glásnost (política de transparència) les diferències culturals i ètniques de la Unió van sorgir a la superfície. La història censurada (el Pacte secret d’agost de 1939 entre Stalin i Hitler per repartir-se Polònia i els països bàltics o la matança d’oficials polonesos de Katyn, de 1943) van sorgir abruptament a la llum. El desig de llibertat es va desbordar. La Perestroika (reconstrucció econòmica) només va servir per desencadenar la voluntat de reformar el què era irreformable. La distància entre les expectatives generades i la tossuda realitat, lluny de disminuir, augmentava. La lluita entre reformadors i immobilistes estava servida. A l’estiu de 1991, en un Estat ja en descomposició, Gorbatxov va ser detingut en una datxa de Crimea. El reformador rus Boris Ieltsin va precipitar la fi del cop d’estat des de Moscou i es va consolidar com l’estrella emergent de Rússia. L’URSS es desintegrava.

En aquest últim discurs Gorbatxov admetia la impossibilitat de mantenir la Unió que tant desitjava: “el procés de renovació del país, així com els canvis radicals en el món, van resultar ser molt més complicats del que es podia esperar“. Parlava ja per a la posteritat. La seva contribució, consumar el traspàs de poders d’una entitat política que deixava d’existir. El seu lideratge: comprendre la situació, entendre que el seu paper històric (fer possible la transició) havia quedat enrere, i deixar el seu càrrec amb dignitat i generositat. Pocs líders saben fer front a l’últim revés i marxar amb dignitat. No hi ha res més difícil que entendre que el teu temps ha passat. Sovint arrosseguen orgulls, desitgen revenges i segones voltes. Volen fixar el que d’ells dirà la història i deixar una estampa més bella que la del moment final. Una empresa sens dubte massa ambiciosa per als simples mortals.

En el comiat, Gorbatxov, va enarborar els valors que va defensar i pels quals va lluitar en el període crucial que li va tocar viure: la llibertat econòmica, els drets humans, la democràcia i l’optimisme. “Un gran avenç s’ha aconseguit en el camí cap al canvi democràtic. Les eleccions lliures, la llibertat de premsa, les llibertats religioses, els òrgans representatius del poder, el sistema multipartidista, tot això s’ha fet realitat. Els drets humans són reconeguts com a principi suprem“. En el seu balanç de gestió, concís, va comentar: “Ens vam obrir al món, vam deixar d’interferir en els assumptes d’altres i de destinar tropes més enllà de les fronteres del país, i la confiança, la solidaritat i el respecte ens van ser tornats com a resposta. ”

No li va agradar el que va arribar després d’ell en el terreny polític. Amb posterioritat, en més d’una ocasió, es mostraria frustrat per les barreres i els impediments que van impedir rellançar el seu projecte polític. Amb tot, sempre va saber situar-se per sobre del context, mantenir el seu llegat històric i entendre que el seu gran moment va deixar d’existir el 1991.

David Murillo

(Article publicat al diari Cinco Días, 5 d’agost del 2013)

L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink