Posts con el tag ‘Manisfestació 11-S’

La majoria silenciosa?

Arran de la Diada de l’Onze de Setembre a Barcelona i de les mobilitzacions socials de protesta per envoltar el Congrés dels Diputats, han aparegut, tant a Espanya com a Catalunya, comentaris diversos comparant la representativitat dels manifestants amb la d’una suposada “majoria silenciosa” que no es manifesta (Rajoy). Alícia Sánchez-Camacho s’ha referit, per exemple, a “la majoria dels catalans; una majoria silenciosa, que no surt al carrer a manifestar-se, i a la qual el Govern de la Generalitat sembla menysprear”. En ambdós casos, els líders del PP semblen voler comparar els crits d’una minoria sorollosa amb les idees, sentiments i accions suposadament homogenis i constructius de tots “els altres”. Aquest argument fa almenys tres trampes. La primera, considerar una minoria al milió i mig de catalans que es van manifestar pacíficament pels carrers. La segona, atribuir veu, cos i voluntat únics a milers de ciutadans anònims i fragmentats. I tercera, identificar aquesta falsa majoria amb el credo ideològic dels qui l’evoquen. No obstant això, els líders del PP potser encertin en veure que el futur de Catalunya dependrà en bona mesura del que decideixin aquests milions de catalans.

cc Ferran Nadeu

Hi ha almenys dues vies possibles d’aproximar-se a l’anàlisi d’aquesta massa de possibles votants. Una procedeix de les teories sobre el paper dels seguidors en el lideratge (B. Kellerman, 2008). L’altra, una mica més clàssica, prové de la sociologia de la difusió i adopció d’innovacions (E. Rogers, 1962). Ambdues es plantegen com es transmeten noves idees entre els membres d’un sistema social i s’aconsegueix que s’imposin. I totes dues tenen punts de coincidència notables. Kellerman distingeix cinc tipus de seguidors. Els aïllats: desinformats, desinteressats i desmotivats. No tenen cap relació amb els seus líders. Guarden silenci perquè estan separats, i ja que guarden silenci són ignorats. Els tafaners, que observen però no participen. Aquesta posició retirada equival, en realitat, a una neutralitat que suposa un suport tàcit a qui sigui i al que sigui que constitueixi l’statu quo. Els participants, compromesos fins a cert punt. Estan clarament a favor dels seus líders, dels grups i de les organitzacions a què pertanyen, o estan clarament en contra (si se situen en una posició alternativa). En ambdós casos, s’impliquen prou per intentar tenir un impacte. Els activistes, que tenen uns sentiments molt forts cap els seus líders, i hi actuen d’acord, treballen intensament per ells o (si en són contraris) per qüestionar-los, i fins i tot enfonsar-los. Els incondicionals, profundament lliurats als seus líders, o, en contrast, disposats a fer abandonar el lloc de poder, autoritat o influència als seus adversaris de la manera més convenient. Els seguidors incondicionals es defineixen pel seu lliurament, que inclou la seva disposició a córrer riscos per una causa.

Rogers esmenta també cinc tipus clau d’individus per comprendre l’èxit i la velocitat de divulgació, acceptació, incorporació i imitació d’una nova idea en la societat a través del paper de la influència. Els anomena els innovadors (2,5%), els usuaris primerencs (13,5%), la primera majoria (34%), la majoria tardana (34%) i els més endarrerits (16%).

En ambdós casos, el que es podria anomenar “majoria silenciosa” (aïllats i tafaners o tardans i endarrerits) compta inicialment més aviat poc, ja que la seva conducta és acomodatícia i irrellevant. Els que són decisius en l’impuls dels canvis són clarament els incondicionals i activistes i els innovadors i usuaris primerencs. Quan aquestes parelles s’uneixen aconseguint una certa massa crítica el canvi és possible i de vegades imparable. La velocitat d’adopció de la nova causa és, en general, un bon indici de la seva acceptabilitat. El procés de decisió davant la possibilitat d’acceptar una nova causa o una innovació és fonamentalment una activitat subjectiva de percepció, basada en el processament d’informació i en una motivació individual per reduir la incertesa sobre els possibles avantatges o no de la proposta. La nova causa s’imposa socialment si aconsegueix vèncer la incertesa. Per això, els contraris a la nova causa accentuen l’estratègia de la por i les conseqüències negatives, amb l’objectiu principal de reforçar la percepció d’incertesa, tingui fonament o no.

Si ens fixem en els índexs quantificats per Rogers, veurem que les majories tardanes i els endarrerits poden arribar a representar fins al 50% d’una població. En el context del debat actual a Catalunya, Alfred Bosch, en el seu llibre I ara què? (2011) les anomena majories líquides, perquè són incertes, fluctuants, flexibles, poc ideologitzades. Si descomptem els partidaris de l’Estat propi (50%?) i els contraris al mateix (un 30%?) tindrem una idea aproximada de la seva representació (sense descartar que alguns d’ells formen ja part del 50% o del 30%). En primera instància no són militants de la causa sobiranista (fins i tot en poden ser contraris) però, en determinades condicions, podrien votar a favor o bé no votar en contra afavorint així el canvi. És a dir, podrien arribar a ser sobiranistes passius, abstencionistes còmplices amb el vot actiu dels sobiranistes. És una majoria que pot ser extensa, però no intensa. És, sens dubte, en aquests col·lectius, on la proposta d’Estat propi es jugarà el seu èxit o fracàs social. La clau, probablement, estarà aquí.

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano

(Article publicat al diari La Vanguardia, 15 de novembre de 2012)

Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , Deixa un comentari Permalink