Posts con el tag ‘Líders i seguidors’

La majoria silenciosa?

Arran de la Diada de l’Onze de Setembre a Barcelona i de les mobilitzacions socials de protesta per envoltar el Congrés dels Diputats, han aparegut, tant a Espanya com a Catalunya, comentaris diversos comparant la representativitat dels manifestants amb la d’una suposada “majoria silenciosa” que no es manifesta (Rajoy). Alícia Sánchez-Camacho s’ha referit, per exemple, a “la majoria dels catalans; una majoria silenciosa, que no surt al carrer a manifestar-se, i a la qual el Govern de la Generalitat sembla menysprear”. En ambdós casos, els líders del PP semblen voler comparar els crits d’una minoria sorollosa amb les idees, sentiments i accions suposadament homogenis i constructius de tots “els altres”. Aquest argument fa almenys tres trampes. La primera, considerar una minoria al milió i mig de catalans que es van manifestar pacíficament pels carrers. La segona, atribuir veu, cos i voluntat únics a milers de ciutadans anònims i fragmentats. I tercera, identificar aquesta falsa majoria amb el credo ideològic dels qui l’evoquen. No obstant això, els líders del PP potser encertin en veure que el futur de Catalunya dependrà en bona mesura del que decideixin aquests milions de catalans.

cc Ferran Nadeu

Hi ha almenys dues vies possibles d’aproximar-se a l’anàlisi d’aquesta massa de possibles votants. Una procedeix de les teories sobre el paper dels seguidors en el lideratge (B. Kellerman, 2008). L’altra, una mica més clàssica, prové de la sociologia de la difusió i adopció d’innovacions (E. Rogers, 1962). Ambdues es plantegen com es transmeten noves idees entre els membres d’un sistema social i s’aconsegueix que s’imposin. I totes dues tenen punts de coincidència notables. Kellerman distingeix cinc tipus de seguidors. Els aïllats: desinformats, desinteressats i desmotivats. No tenen cap relació amb els seus líders. Guarden silenci perquè estan separats, i ja que guarden silenci són ignorats. Els tafaners, que observen però no participen. Aquesta posició retirada equival, en realitat, a una neutralitat que suposa un suport tàcit a qui sigui i al que sigui que constitueixi l’statu quo. Els participants, compromesos fins a cert punt. Estan clarament a favor dels seus líders, dels grups i de les organitzacions a què pertanyen, o estan clarament en contra (si se situen en una posició alternativa). En ambdós casos, s’impliquen prou per intentar tenir un impacte. Els activistes, que tenen uns sentiments molt forts cap els seus líders, i hi actuen d’acord, treballen intensament per ells o (si en són contraris) per qüestionar-los, i fins i tot enfonsar-los. Els incondicionals, profundament lliurats als seus líders, o, en contrast, disposats a fer abandonar el lloc de poder, autoritat o influència als seus adversaris de la manera més convenient. Els seguidors incondicionals es defineixen pel seu lliurament, que inclou la seva disposició a córrer riscos per una causa.

Rogers esmenta també cinc tipus clau d’individus per comprendre l’èxit i la velocitat de divulgació, acceptació, incorporació i imitació d’una nova idea en la societat a través del paper de la influència. Els anomena els innovadors (2,5%), els usuaris primerencs (13,5%), la primera majoria (34%), la majoria tardana (34%) i els més endarrerits (16%).

En ambdós casos, el que es podria anomenar “majoria silenciosa” (aïllats i tafaners o tardans i endarrerits) compta inicialment més aviat poc, ja que la seva conducta és acomodatícia i irrellevant. Els que són decisius en l’impuls dels canvis són clarament els incondicionals i activistes i els innovadors i usuaris primerencs. Quan aquestes parelles s’uneixen aconseguint una certa massa crítica el canvi és possible i de vegades imparable. La velocitat d’adopció de la nova causa és, en general, un bon indici de la seva acceptabilitat. El procés de decisió davant la possibilitat d’acceptar una nova causa o una innovació és fonamentalment una activitat subjectiva de percepció, basada en el processament d’informació i en una motivació individual per reduir la incertesa sobre els possibles avantatges o no de la proposta. La nova causa s’imposa socialment si aconsegueix vèncer la incertesa. Per això, els contraris a la nova causa accentuen l’estratègia de la por i les conseqüències negatives, amb l’objectiu principal de reforçar la percepció d’incertesa, tingui fonament o no.

Si ens fixem en els índexs quantificats per Rogers, veurem que les majories tardanes i els endarrerits poden arribar a representar fins al 50% d’una població. En el context del debat actual a Catalunya, Alfred Bosch, en el seu llibre I ara què? (2011) les anomena majories líquides, perquè són incertes, fluctuants, flexibles, poc ideologitzades. Si descomptem els partidaris de l’Estat propi (50%?) i els contraris al mateix (un 30%?) tindrem una idea aproximada de la seva representació (sense descartar que alguns d’ells formen ja part del 50% o del 30%). En primera instància no són militants de la causa sobiranista (fins i tot en poden ser contraris) però, en determinades condicions, podrien votar a favor o bé no votar en contra afavorint així el canvi. És a dir, podrien arribar a ser sobiranistes passius, abstencionistes còmplices amb el vot actiu dels sobiranistes. És una majoria que pot ser extensa, però no intensa. És, sens dubte, en aquests col·lectius, on la proposta d’Estat propi es jugarà el seu èxit o fracàs social. La clau, probablement, estarà aquí.

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano

(Article publicat al diari La Vanguardia, 15 de novembre de 2012)

Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Dèficit de líders o de seguidors?

«Imagineu-vos un vaixell molt gros, més gros encara que el més gros que tenim avui dia. Pot transportar milers de passatgers. Tot ho té disposat per al luxe i el confort. Es fa de nit. Al saló principal, la gent es diverteix. Tot resplendeix sota una il·luminació sumptuosa: la gran orquestra, les parelles que ballen, les ampolles que es destapen, la dringadissa de les copes, els somriures i les rialles. Tanmateix, un humil passatger ha sortit a la coberta i s’hi ha estat llarga estona sol, mirant l’horitzó. Tot d’una, ha descobert un punt blanc a l’horitzó. Ell sap què significa: l’anunci d’una gran tempesta. El pobre passatger no té cap autoritat al vaixell. Malgrat això, va al saló i, entre el brogit de la música i els crits, intenta informar el capità del que ha vist i del que no té cap dubte que succeirà. El capità s’ofereix, molt ben disposat, a pujar al pont de comandament de seguida. Però això no succeeix i el passatger torna novament al saló a cercar el capità, que ara es mostra més esquerp i fins i tot groller, i li demana que no el molesti més. El pobre passatger es resigna. No és terrible, això? Que sigui el més humil dels passatgers qui conegui el que li passarà al gran vaixell al cap de poques hores? Que vegi la taca blanca, presagi d’una terrible tempesta imminent que ens destruirà a tots…?» Aquesta citació del pensador Sören Kierkegaard (1813-1855) podria servir per emmarcar la tragèdia que vam viure al nostre país fins al fatídic mes de maig de 2010, quan, finalment, el president Zapatero es va adonar del que ja veien fins i tot els ciutadans més humils, quan la tempesta ja la teníem al damunt.

Le radeau de la Méduse (El rai de la Medusa, Théodore Géricault)

Pilotar un vaixell en perfecte estat, amb la mar encalmada i el vent favorable, és relativament senzill. Fer-ho enmig d’una tempesta, havent de canviar d’estratègia i amb la meitat de la tripulació en contra (PP) era bastant més difícil per a Zapatero. Ara, el nou capità Rajoy sap el pa que s’hi dóna. Les onades són gegantines, el vaixell pateix danys greus al motor i diverses vies d’aigua i, mentre amb una mà vol afermar el timó, amb l’altra ha de fer les reparacions sobre la marxa. Aquelles mateixes reparacions que, quan era a l’oposició, va torpedinar una vegada i una altra. L’evolució de la tempesta és impredictible i el rumb del vaixell, incert. I el passatge? Com més va, més insegur se sent. Certament, a Madrid no tenen esperit mariner…

Segons Jeffrey Immelt, conseller delegat de General Electric, als anys noranta (anys de bonança i d’una relativa estabilitat econòmica al seu país) qualsevol persona podria haver dirigit General Electric i ho hauria fet bé. Perquè, quan una organització està ben greixada, el conseller delegat és més un coordinador que un líder. I, segurament, una cosa semblant era aplicable a altres tipus d’organitzacions i als seus dirigents. El problema avui, com tothom sap, és que no estem ni en anys de bonança ni, encara menys, en temps d’estabilitat. I, justament, els temps de turbulències no reclamen coordinadors, sinó figures potents, líders amb coratge per fer front a les escomeses i amb capacitat per prendre decisions.

A Catalunya, tenim un president amb vocació marinera. El lema del seu timó, si no vaig errat, continua essent aquest: “Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra.” Des que va assumir la presidència, ha tingut l’encert i el valor de transmetre a la població la gravetat de la situació i, malgrat la duresa de les retallades en aspectes tan sensibles del país com l’ensenyament i la sanitat, no li ha tremolat la mà a l’hora de fer-ho. Ara mateix afronta, segurament, l’envit més important i més incert de tota la seva carrera política: l’assoliment del nou pacte fiscal. Ell mateix ha reconegut que, si la via del pacte falla, el Govern plantarà cara a Madrid i Catalunya entrarà en un terreny desconegut.

El dèficit de lideratge en els casos de Zapatero i Rajoy sembla evident. Però el cas del president Mas demana una mica més d’atenció. “President, si mai se sent sol, sàpiga que té un poble al darrere”, va dir el periodista Joaquim Maria Puyal quan li van atorgar el premi al Català de l’Any 2011. En canvi, Joan Ramon Resina parlava en aquest mateix diari de l’aprimament del lideratge de Mas: “No és cert que el president tingui un poble al darrere: el té al davant, i la pregunta coent és si sabrà estar a l’altura del poble.” Les paraules de Puyal i Resina, malgrat la diferència d’enfocament, ens ajuden a comprendre una mica millor la problemàtica actual del lideratge. Quan diem que Europa, Espanya o Catalunya pateixen una manca de lideratge, a què ens referim exactament? Perquè hi hagi lideratge, s’han de donar simultàniament tres elements: líders, visió i seguidors. L’opinió general acostuma a posar el dit acusador sobre l’absència de líders, però no acostuma a avaluar amb el mateix rigor si hi ha cap projecte per defensar i, sobretot, si hi ha seguidors disposats a assumir també la seva quota de responsabilitat. Altrament dit, tenim molt clar que hem de reclamar als nostres dirigents el deure de liderar, però no tenim tan clar que això s’hagi de correspondre també amb el compromís d’assumir les conseqüències del deure del seguiment. Puyal pressuposa que, si el president fa un pas endavant (per assumir una hisenda pròpia, per exemple), tindrà el poble al darrere que li donarà suport. Resina va més enllà i diu que el poble ja va davant del seu líder i que el que ha de fer aquest és espavilar-se. Sense voler contradir tots dos mestres, crec que també hauríem de pensar en la hipòtesi que els seguidors, a l’hora de la veritat, no segueixin. O, dit d’una altra manera, que potser el problema que tenim avui amb el lideratge no és (només) una qüestió de líders, sinó (també) un problema de seguiment.

Àngel Castiñeira
(Article publicat al diari ARA, 30 de juny de 2012)

Dimensions del lideratge, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , Deixa un comentari Permalink