Posts con el tag ‘Lideratge i valors’

Les crisis simultànies i els nostres valors

Acabem de presentar l’Anuari dels valors 2014, un estudi fet a partir de l’anàlisi de les notícies més susceptibles de generar debat al voltant dels valors aparegudes l’any 2014 als vuit diaris generalistes més importants dels que es difonen a Catalunya.

L’informe explica que el que estem vivint no és una situació particular de crisi que afecta només l’economia i les finances, sinó més aviat una concurrència de crisis que travessen àmbits especialment sensibles de la convivència humana, com ara els àmbits social, polític, institucional, territorial i ètic.

La crisi social posa de manifest una fractura que afecta milions de desocupats, famílies sense ingressos, gent gran desatesa, joves i dones sense futur. La població que pateix les conseqüències d’aquesta fractura experimenta una profunda sensació de fragilitat vital i d’aïllament.

La crisi política i institucional sembla afectar d’una manera semblant el sistema de partits, el paper de la monarquia, la confiança atorgada al Tribunal Constitucional, als òrgans judicials, etc. Els dèficits organitzatius del sector públic, tant de direcció com de gestió, són ben coneguts i han tingut uns efectes desmoralitzadors sobre la ciutadania.

Igualment, la crisi del model territorial de l’estat espanyol -manifestada especialment en el conflicte amb Catalunya- representa un gran desafiament a la continuïtat d’aquest estat tal com va ser dissenyat des de la transició democràtica i l’aprovació de la Constitució actual. Hi ha un notable risc de pèrdua de projecte (“què volem i podem compartir plegats?”) i de legitimació de l’àmbit públic i privat (“¿podem confiar encara en les nostres elits i en les institucions que organitzen la vida en comú?”), que es manifesta en l’erosió del bipartidisme, en la consciència ciutadana de no sentir-se representats, en la indignació, la frustració, la desafecció, les mobilitzacions, la descomposició del vell sistema de partits, la fragmentació política, el desig no tan sols de resetejar Espanya sinó fins i tot d’abandonar-la, la fi de les majories, la propagació de la desconfiança, l’aparició de noves formes de populisme, etc.

Això ha donat peu a l’aparició d’un nou llenguatge i de noves polaritats que han anat fent fortuna en els mitjans de comunicació i les xarxes. Més enllà de les divisions tradicionals entre esquerra i dreta o espanyolisme i catalanisme, parlem ara també d’elits vs. poble, de la casta vs. la gent, de partits vs. moviments, d’aparells vs. assemblees, de vella política vs. nova política, de pantalla de plasma vs. xarxes socials, de majories absolutes vs. pactes i coalicions, de representació/intermediació vs. participació ciutadana, d’unionistes vs. independentistes…

És possible que estigui començant un nou cicle en el qual es parlarà molt de regenerar el sistema, de reinventar la democràcia, de tancar la fractura social, de redefinir el pacte social, de construir un nou país o de refundar-lo, de renovació i de transformació, de nova cultura del pacte. Que se’n parli no vol dir que s’aconsegueixi, però denota un determinat estat d’ànim d’amplis sectors socials. El repte és veure si s’aconseguiran formular i posar en pràctica noves maneres de governar, d’entendre els partits polítics i les institucions, d’entendre Espanya o la no-Espanya, de dissenyar la Catalunya del futur i de ser nous ciutadans, de distribuir el poder i la riquesa, de fer empresa, de treballar, etc.

També està canviant l’accés a la informació i l’ús que se’n fa: ni els governs, ni els partits polítics, ni les elits econòmiques controlen amb la mateixa intensitat amb què ho feien abans el relat de la realitat. Tant a Catalunya com a Espanya processos impulsats per amplis sectors ciutadans han desbordat els partits, de manera que es fa difícil imaginar amb precisió quina serà la deriva futura dels sistemes institucional, social o territorial.

De vegades els moments més foscos, quan es toca fons, porten a l’inici i la possibilitat de moments creatius. L’ Anuari es reafirma en la idea del risc de crisi del sistema i de fi de cicle, però també apunta l’inici d’un de nou. Els llargs temps de crisi, doncs, poden donar pas a nous temps més oberts als canvis. I en aquests nous temps es posaran a prova les nostres actituds personals i col·lectives. Actituds com ara: immobilisme, reforma, ruptura; continuïtat, reconstrucció, innovació; resistència, adaptació, transformació.

Cal posar l’èmfasi en la importància de saber calibrar bé l’oportunitat de cadascuna d’aquestes actituds, però sobretot en la necessitat de vincular els temps de canvi amb els temps dels valors. Cal ser ben conscients de la fragilitat del moment i del risc d’equivocar-nos en l’elecció de les actituds que considerem més adients. I, per damunt de les actituds, els valors han d’acompanyar els processos de canvi. El valor de la raó pràctica, des de l’època dels grecs, era la disposició o la capacitat de deliberar rectament sobre el que és bo en la presa de decisions i en la seva execució pràctica. En moments decisius el valor més preuat és l’activació de la saviesa pràctica, és a dir, estar en condicions de proposar el canvi convenient i la decisió adequada en el moment oportú.

L’apel·lació als valors, avui, després de tot el que ens ha passat, pretén incidir en la millora de les nostres pràctiques, actuals i futures, amb les quals haurem de conduir els canvis possibles. Però, a més, en temps de canvi, la perspectiva dels valors no serveix de receptari sobre les respostes a aplicar, sinó que esdevé un excel·lent instrument per a la formulació de noves preguntes, aquelles que ens poden ajudar a obrir els nostres horitzons. Si volem fer les coses millor que fins ara, no podem deixar d’atendre aquest plantejament.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari ARA, 9 de juliol de 2015)

Pots llegir l’article en format PDF fent clic aquí

Dimensions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge en el sector públic, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Lideratge i espiritualitat

Acabem de celebrar al Monestir de Pedralbes un diàleg sobre la relació entre lideratge i espiritualitat. El tema és força complex perquè tots dos conceptes admeten múltiples definicions i perquè també permet diferents aproximacions disciplinàries. Hi ha qui relaciona lideratge i espiritualitat amb el lideratge exercit pels líders religiosos (papa Francesc, Dalai-lama…). Hi ha qui es pregunta si la religiositat, és a dir, la vivència o creença religiosa d’alguns líders laics, aporta algun estil, característica o element diferencial a la pràctica del lideratge. I hi ha qui també planteja la utilitat i aprofitament dels mètodes contemplatius d’algunes tradicions religioses i les tècniques de “relaxació”, “desconnexió”, concentració o meditació que ofereixen com a instruments vàlids per a un millor exercici del lideratge.

Crec que un quart plantejament, potser més agosarat que les tres modalitats anteriors, consisteix a preguntar-se si algunes formes de lideratge inclouen ja en elles mateixes la dimensió espiritual com un component inherent a la seva funció i en quin sentit i fins on arriba.

Abans de desenvolupar aquest plantejament, vull destacar una visió força coincident del lideratge de tres autors contemporanis experts en el tema. Em refereixo a Claus Otto Scharmer, economista nord-americà, professor del MIT; Joseph L. Badaracco, professor d’ètica de l’empresa a la Harvard Business School, i Chris Lowney, ex director general de JP Morgan.

En el seu llibre Theory U: leading from the future as it emerges, afirma Scharmer que l’èxit de la intervenció dels líders depèn fonamentalment de la seva condició interior. No és tan sols el que els líders fan i com ho fan, sinó el seu “estat interior”, és a dir, el lloc o espai interior des del qual operen, la font i la qualitat de la seva atenció, un estat o nivell de profunda consciència.

De manera semblant, en el llibre Leading quietly: an unorthodox guide to doing the right thing, Badaracco descriu una modalitat de líders autocentrats que combinen de manera peculiar acció i reflexió. “Poden fer una pausa en les tasques que ocupen el seu temps i emprendre un procés d’indagació interior, un procés que més comunament es realitza a la carrera i no en un tranquil aïllament. Poden aprofundir més enllà de l’agitada superfície de la seva vida quotidiana i centrar-se de nou en els seus valors i principis bàsics. Una vegada revelats, aquests valors i principis renoven el seu sentit de propòsit en el treball i actuen a manera de trampolí per a l’acció. Repetint aquest procés, aconsegueixen plasmar una autèntica i robusta identitat basada en la seva pròpia comprensió de què és el més correcte. I d’aquesta manera comencen a fer la transició de gerents a líders”.

Finalment, Chris Lowney, en el seu estudi sobre el lideratge dels jesuïtes,Heroic leadership: best practices from a 450-year-old company that changed the world, conclou que el lideratge és una manera de viure i un procés continu que neix des de dins d’un mateix. Per tant, el coneixement de si mateix és la base del lideratge. Els jesuïtes es van imposar rutines per demanar comptes dels seus actes, a través de l’utilíssim “examen de consciència” (fer memòria de les metes clau, fer una parada, un breu examen mental demanant comptes pel que fa a l’assumpte en particular escollit per a correcció i millora).

En coincidència amb aquests autors, trobo tres característiques comunes a alguns líders (no en tots, esclar), en la seva manera particular d’exercir el lideratge. 1) Destaca un nivell de recolliment, d’atenció silenciada, de concentració, un estat de plena consciència, lucidesa i discerniment profund. El paper de la interioritat, com a contrari a la superficialitat, és clau. 2) Tenen una manera qualificada de relacionar-se amb la realitat i el temps; una manera d’entendre, acceptar, connectar amb, o propiciar el que arriba o el que està arribant. “Sentir el cor que batega en la realitat”, deia Raimon Panikkar. Una comprensió que va més enllà del que és evident. Obren un espai en què totes les coses s’apropen i es comuniquen les unes amb les altres. Això els permet “sentir l’aroma del món” (Byung-Chul Han). 3) Són capaços d’inspirar les accions dels altres, hi donen sostenibilitat, fonament i sentit. Fan que les coses siguin veritables i reals, significatives. I d’aquesta manera converteixen el projecte de l’organització en una missió transcendent aportant plenitud a cadascun dels dies i de les accions dels membres del seu equip.

Al meu parer, la dimensió espiritual del lideratge en el segle XXI, i segurament la causa de la seva repetida demanda, rau en el fet que, davant la crisi o buit de sentit, el lideratge de vegades aconsegueix fundar (provisionalment) un sentit, integrar en la consciència una altra dimensió del temps. Els líders són conductors del temps i productors de significació. Aporten una perspectiva temporal de l’existència i alhora una perspectiva existencial del temps. Davant la desorientació, la dispersió o la inèrcia, alguns líders aporten un ritme ordenador del temps i l’acció que produeix sentit, continuïtat i plenitud. En comptes de viure una successió vertiginosa d’instants i feines, capten un cert element durador que prepara una arribada. En el millor dels casos, els líders dominen i enriqueixen la semàntica del camí, els llindars o intervals de transició que ordenen i articulen el temps i l’espai que habitem, aportant sentit a les nostres percepcions i a les nostres vides. Des d’aquesta perspectiva, els líders fan d’estació d’enllaç, són ancoratges, aporten continuïtat i perdurabilitat a la quota temporal de les nostres vivències.

Mentre els dansaires ballen de manera esbojarrada, sense alè, sense ordre ni concert, algú és capaç d’inspirar una nova dansa, proposar un ritme i convidar-nos a un temps de dansa diferent. Al cap i a la fi, qui es queda sense alè no té esperit.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari ARA, 17 de juny de 2015)

Dimensions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , Deixa un comentari Permalink

VIII Jornada de reflexió i debat a Sant Benet (i 18): Eugènia Bieto

Per acabar amb aquesta sèrie de posts sobre els continguts de la VIII Jornada de reflexió i debat a Sant Benet, us oferim el vídeo de la participació d’Eugenia Bieto, directora general d’ESADE. Aquest vídeo recull les conclusions dels diversos temes desenvolupats durant la jornada en l’àmbit de la iniciativa emprenedora.

Pots consultar el vídeo a ESADE.tv o a la pròpia web de la Càtedra

Concepcions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge empresarial, Lideratge en l'àmbit educatiu, Lideratge i empresa, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Lideratge… i alguna cosa més

Moltes vegades, la pregunta pel lideratge es redueix a una anàlisi de les múltiples maneres de plantejar la relació líder-seguidor (sense oblidar que de vegades en la reflexió sobre el lideratge el que pesa en el fons és l’interès per dilucidar com es construeix una manera d’entendre seguiment molt propera a la submissió: hauríem de tornar a llegir a Etienne de la Boétie i el seuDiscurs de la servitud voluntària). L’altra cara de la moneda (un tema subjacent que sembla que avergonyeix explicitar) és la qüestió del poder: no és possible parlar de lideratge sense parlar de com es resolen les relacions de poder, en qualsevol de les seves múltiples facetes. Crec que moltes vegades les suposades reserves “ètiques” davant la qüestió del lideratge remeten a un mal resolt conflicte entre cert discurs ètic i la realitat del poder, com si aquest no fos més que un mal necessari que es dissoldria si tots fóssim més “humans “(???). En certs àmbits suposadament radicals predomina una abominació del lideratge (sovint en boca dels seus mateixos líders) més necessitada d’anàlisi psiquiàtric que d’anàlisi política.

Però en el fons crec que hi ha un corrent de fons que s’expressa en múltiples iniciatives que vinculen la qüestió del lideratge a la pregunta de com construir el nostre futur. Aquest és un bon moment, per tant, per reflexionar també sobre els components del nou tipus de lideratge que necessitem. S’ha subratllat que el líder és aquella persona que interpreta millor el moment històric que li ha tocat viure i que és capaç d’assenyalar el futur amb seguretat inusual, aconseguint que els altres el segueixin. Aquest tipus de descripció, segurament correcta, oblida sovint aquells valors assumits per la persona que estructuren el seu compromís i que van acabar per determinar la seva força interior i per forjar el seu caràcter. Dit d’una altra manera, el lideratge entès com la capacitat de construir sentit avui i sobretot demà dependrà no només de la perícia d’alguns per atalaiar l’horitzó (visionaris) o per influir en els altres (influents) sinó de l’autoritat moral, d’una formació amb visió àmplia, de la qualitat humana i de la constel·lació d’actituds dels nostres dirigents, en qualsevol dels seus àmbits d’actuació. Per això, en els contextos organitzatius i socials, parlar de “relleu generacional” no és només parlar d’edats, no significa una cosa tan simple com substituir veterans per joves ambiciosos o ben posicionats. El veritable relleu suposa, en realitat, un canvi cultural. A vegades parlem del canvi de lideratge amb una mentalitat de reposador de supermercat: substituir algú per algú semblant sense tocar el sistema en què s’insereixen (i amb l’exigència implícita que no el toquin). Una cosa semblant al que passa quan s’exigeix diversitat: sol donar com a resultat un paisatge humà variat en el qual la diversitat brilla per la seva absència pel que fa a idees i mentalitats.

Cosa que no nega que apareixen noves preguntes, pertinents en tots els espais en què ens movem, i que la resposta va més enllà del fet que aquests espais es regeixin mitjançant sistemes electorals o no. Quines aptituds personals ens agradaria trobar i promoure en el conjunt de persones que tindran en el futur la responsabilitat d’actuar i prendre decisions institucionals? Quin tipus de persones i de tarannàs afavoriran amb la seva actuació el millor per a la nostra societat? Com podem promoure que els equips humans facin seus aquest conjunt de valors orientadors de la societat que acabaran per donar-los legitimitat moral? Ronald A. Heifetz diu amb raó que dels líders esperem que ens proporcionin un mapa del futur però també que clarifiquin i articulin els valors orientadors que han de donar sentit al nostre quefer compartit. Jo afegiria que tota pregunta pel lideratge és, en darrer terme, una pregunta sobre nosaltres mateixos i la nostra identitat moral.

Josep M. Lozano

(Article publicat al Bloc Persona, empresa i societat, del propi autor).

Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , Deixa un comentari Permalink