Posts con el tag ‘Lideratge i país’

Discursos que han fet història: “Ich bin ein Berliner”

Demà divendres, 22 de novembre de 2013, farà 50 anys de l’assassinat de John F. Kennedy a Dallas (Texas). La seva mort violenta va contribuir a refermar encara més la figura d’un president convertit en mite ja durant el seu mandat.

Coincidint, doncs, amb el cinquantè aniversari de la seva mort, la Càtedra us vol oferir un article sobre un dels seus discursos més cèlebres, pronunciat a Berlín el 26 de juny de 1963: Ich bin ein Berliner. Aquest article s’emmarca, un cop més, en la sèrie de textos que van aparèixer al diari Cinco Días durant els mesos de juliol i agost de 2013 sota el títol de Discursos que han hecho historia.

Podeu llegir el discurs sencer aquí i a continuació hi trobareu l’article de Pau Mas, coordinador de la Càtedra LideratgeS d’ESADE.

EL VOSTRE DESTÍ ÉS EL NOSTRE, JUNTS GUANYAREM

Ich bin ein Berliner ha passat a la història com un dels millors i més citats discursos de John F. Kennedy, president dels Estats Units entre els anys 1961 i 1963, quan el seu mandat es va veure truncat pel seu violent assassinat. El discurs va ser pronunciat el 26 de juny de 1963, gairebé dos anys després de la construcció del mur de Berlín, l’expressió més vívida i tràgica de la Guerra Freda. Aquest dividiria l’antiga capital alemanya en dues parts durant gairebé 30 anys i convertiria la part occidental en un enclavament de la República Federal Alemanya en plena Deutsche Demokratische Republik (RDA, en l’acrònim català), sota domini soviètic des de la victòria aliada.

Després de la fi de la Segona Guerra Mundial la unitat de les Forces Aliades ràpidament es va esvair. Derrotats Hitler i el feixisme, la pugna entre capitalisme i comunisme va intensificar la lluita pel control geopolític de Mitteleuropa, del qual depenia l’hegemonia i la supervivència d’ambdós blocs. Naixia el Eisener Vorhang, el famós Teló d’Acer, frontera política, ideològica i física entre Europa Occidental i el bloc comunista, que reproduiria la Guerra Freda a escala meso (Alemanya) i micro (Berlín). A Alemanya, a Berlín, es jugava una partida d’abast internacional, que va posar a prova la resistència dels EUA en múltiples ocasions. El bloqueig de Berlín (1948/49), el tancament de les fronteres entre les dues Alemanyes decretat per la RDA (1952) o la construcció del mur (1961) són només tres dels molts moments que van exigir compromís, lleialtat… i solucions pràctiques per part dels EUA.

El 1963 Kennedy va visitar un Berlín ja dividit. Berlín -desanimat, angoixat, exhaust- va proferir una càlida benvinguda a un president carismàtic, que generava grans expectatives als EUA. Cèlebres són els discursos sobre la Nova Frontera (1960) o sobre l’objectiu de fer arribar l’home a la lluna (1961). El discurs pronunciat a Berlín no va defraudar, va seduir al poble berlinès i va catapultar el seu lideratge de l’àmbit nacional a l’esfera internacional. El missatge era: davant d’un mur infranquejable, ponts; davant del bloqueig, compromís; davant la submissió, resistència; davant l’opressió, llibertat.

Del seu discurs té especial transcendència la breu frase Ich bin ein Berliner, pronunciada així, en alemany. Una frase curta, aparentment senzilla, sense transcendència. No obstant això, es tracta d’una frase magistral, pels seus múltiples significats ocults, pel seu alt voltatge emocional i per la seva intencionalitat indubtable: va saber identificar l’estat d’ànim dels berlinesos, angoixats davant la recrudescència de les relacions entre occident i el bloc comunista (us entenc, per això sóc aquí); va saber establir un vincle emocional amb els berlinesos (sóc un dels vostres); va saber canalitzar les ànsies de llibertat, vinculant el futur dels berlinesos al destí dels Estats Units i del món lliure (no esteu sols, jo us acompanyo); va saber alinear els berlinesos amb els interessos americans en una causa comuna: la lluita per la llibertat, la lluita contra el comunisme (tenim un somni comú), i per sobre de tot, va saber donar sentit i propòsit històric a les seves dificultats, a les seves penúries i als seus sacrificis (el vostre destí és el nostre, junts guanyarem). I tot condensat en una única frase, pronunciada en el lloc adequat i en el moment adequat. El mite estava servit.

Pau Mas

(Article publicat al diari Cinco Días, 29 de juliol de 2013)

Dimensions del lideratge, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Discursos que han fet història: “L’arma de la no violència”

En aquest post us oferim una nova publicació de la sèrie Discursos que han fet història, apareguda al diari Cinco Días durant els mesos de juliol i agost de 2013. Aquest article analitza el discurs que Mahatma Gandhi va pronunciar el 8 d’agost de 1948: L’arma de la no violència (Quit India Speech).

Podeu llegir el discurs sencer aquí i a continuació hi trobareu l’article d’Àngel Castiñeira, director de la Càtedra de Lideratges i professor d’ESADE.

L’ESTRATÈGIA DEL LIDERATGE NO VIOLENT

L’arma de la no violència va ser el discurs pronunciat per Gandhi el 7 d’agost de 1942 al Congrés indi, en plena Segona Guerra Mundial. És un bon exemple de l’ús de la intel · ligència contextual en l’exercici del lideratge i la seva lectura contribueix a rectificar la típica i errònia imatge visionària del lideratge de Gandhi. Aquest podia tenir el cap als núvols, però els peus els tenia sens dubte a terra.

Gandhi tenia present, d’una banda, la situació bèl·lica mundial i els actors en joc, i era plenament conscient de la delicadíssima situació en què es trobava la part britànica. Contemplava també, en segon lloc, el context regional asiàtic en què intervenien països com Rússia, la Xina i sobretot el bel·licós Japó. I finalment, mantenia la seva obsessió per la situació del seu país, l’Índia, creuada en aquell any per dues lògiques conflictuals coetànies, la interna (en la qual lluitava des de feia anys per aconseguir la independència del seu país) i la regional (en què, amb una clarivident visió històrica de les revolucions, temia que, combatent i afeblint encara més a la Gran Bretanya, poguessin ser envaïts per Japó, passant així del foc a les brases).

Gandhi també era conscient que aquella era la major campanya de la seva vida, a la qual havia dedicat ja 22 anys, i sabia també que l’oportunitat que se li presentava era única però plena de perills. Assistia, doncs, a la mare de totes les batalles. Qualsevol moviment en fals en la direcció de les seves accions podia ser fatal per al seu poble.

Amb aquesta convicció, Gandhi es va plantejar dos únics objectius: la independència de l’Índia i l’assoliment de la democràcia com a via, aquesta última, de superació de la divisió religiosa entre hindús i musulmans que travessava al seu país. Per a aconseguir aquests objectius, va desenvolupar una estratègia basada en dos elements: provocar un canvi de mentalitat del seu poble i impulsar a continuació la seva mobilització total.

El primer factor era el més difícil ja que representava un autèntic canvi de marc mental i axiològic basat en la via de la no violència com a camí per superar l’odi cap als britànics. Gandhi pretenia desplaçar aquesta energia negativa del poble indi contra els britànics per concentrar-la en el rebuig al model de Govern imperialista. La seva idea no era combatre persones sinó ideologies estabilitzadores i models de domini i submissió polítics. Aquest canvi de marc mental el va associar, per tant, a un canvi de valors de la població: la fermesa, la valentia, la unitat. Sabent que aquest tipus de canvis eren lents i costosos , mentre que el moment exigia acceleració, Gandhi va evitar guanyar-se el nivell profund de la convicció en els seus seguidors . No els va demanar un credo, sinó el desenvolupament d’una estratagema militar (sí, militar!), I per això va presentar la no violència no com a principi vital sinó com un mètode útil. El seu missatge va ser clar : aconseguirem la nostra llibertat lluitant units i això no inclou l’odi , sinó el sacrifici i la fortalesa col·lectius. La filosofia de fons del missatge de Gandhi era ben clara: el principi de la lluita i l’autèntica avantatge del lluitador resideixen en la pròpia fortalesa interna. Només quan l’adversari descobreix en el seu oponent aquesta determinació d’anar fins al final és quan pot reconèixer la seva victòria. Gandhi estava emulant Churchill en el seu particular combat contra Hitler.

El segon motor de canvi, derivat del primer, va ser la mobilització dels seguidors. El lideratge, per ser efectiu, ha de servir per remoure consciències però també per remoure cossos. La lectura del moment va portar a Gandhi a l’exhortació de no quedar-se quiets. La seva estratègia, encara que sembli el contrari, era militar. Va saber connectar la guerra del món lliure contra Alemanya i Japó amb la guerra per la llibertat del poble indi. I ho va aconseguir.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari Cinco Días, 8 de juliol de 2013)

 

Dimensions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Educar en el lideratge

Us fem a mans d’una publicació, presentada aquí en format .pdf, sobre l’educació en el lideratge. La publicació reprodueix la transcripció editada d’una entrevista a Àngel Castiñeira, director de la Càtedra de Lideratges d’ESADE.

El llibre ha estat editat per la Fundació Escolta Josep Carol i es va presentar el 13 de juny de 2013 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Formació del lideratge, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Carisma i democràcia

En aquesta ocasió us fem arribar un article de Raimon Ribera, professor d’ESADE i membre de la Càtedra de lideratges. L’article ha estat publicat a la revista L’Espill i adreça la temàtica del carisma. L’escrit porta per títol “Carisma i democràcia“.

Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , Deixa un comentari Permalink