Posts con el tag ‘Escola i valors’

Públic o privat: Estratègies de lideratge i bona governança a les universitats

Reiniciem el bloc amb la darrera publicació de la col·lecció Quaderns de lideratge de la Càtedra.

Correspon a  la transcripció d’una sessió acadèmica en la que hi varen participar Esther Giménez Salinas, com a Rectora Magnífica de la Universitat Ramon Llull, y Daniel Peña, Rector Magnífico de la Universidad Carlos III.

Us convidem a llegir la sessió completa i el diàleg posterior que s’hi va desenvolupar.

Formació del lideratge, Lideratge en l'àmbit educatiu, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Canvis educatius per a Catalunya avui

Joan Majó es referia en aquest mateix diari a l’estudi publicat per la Fundació Bofill anomenat L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2011 . Crec que les aportacions incloses en aquest llibre són d’obligada referència per als temps que vindran. Durant les jornades d’educació organitzades per aquesta fundació per donar a conèixer l’ Anuari es va celebrar un debat al voltant de la següent qüestió: quins són els canvis educatius necessaris per a Catalunya avui? Vull resumir a continuació la meva contribució.

cc Akhmad Reiza

Perquè un canvi sigui reeixit hem de fer alguna cosa semblant al que passa amb l’ADN dels éssers vius. És un procés complex en el qual sotmetem el material genètic a estratègies de destrucció, millora, clonació i innovació. Si volem canviar hem d’aprendre a descartar el que ja no és rellevant o millorar-ho; hem de preservar el que ens assegura la supervivència, i hem d’inventar estratègies i recombinacions que ajudin a donar resposta als nous desafiaments. Per tant, hi ha d’haver una delicada operació d’adaptació consistent a desxifrar 1) què hem de mantenir, 2) què hem de rebutjar o millorar i 3) quins aspectes nous cal incorporar.

Els aspectes de conservació i millora són fàcils d’assumir perquè impliquen un canvi més petit. Però quan incorporem elements que requereixen experimentació i innovació les possibilitats de rebuig són més grans. Superar els límits del que és sabut suposa risc i incertesa perquè no hi ha prou domini de la nova situació. Per aquest motiu, i a la llum de la lectura de l’ Anuari , presentaré a continuació una bateria de respostes ordenada a partir de les tres preguntes esmentades i demanaré al lector que dediqui més reflexió a la tercera, és a dir, allà on crec que haurem d’innovar més.

1. Què convé mantenir de la nostra educació?

En destaco sis aportacions. La universalització de l’educació gratuïta i obligatòria. El nombre i la qualitat d’equipaments, d’infraestructures i de dotació de recursos assolit. Una dotació correcta del professorat amb un bon nivell de preparació i salari (almenys fins a la crisi). L’èxit del sistema d’immersió lingüística. Els bons nivells d’instrucció superior entre la població jove. I els bons nivells de qualitat en els processos d’aprenentatge en les edats obligatòries.

2. Què convé millorar?

La llista és llarga i incompleta, però ens atrevim a fer una tria. Tenim un problema amb la transició escola-feina (hi ha una gran nombre de joves ni-ni). Hem de readaptar la FP a les necessitats de les empreses per millorar-ne la competitivitat i afavorir l’ocupabilitat de les persones. Patim alts nivells de fracàs escolar i d’abandonament educatiu prematur. Hi ha un desajustament entre el nivell d’instrucció (sobrequalificat) d’una part de la població i l’estructura ocupacional existent (infraqualificada). El nombre de persones amb estudis mitjans és baix. L’escolarització de l’alumnat estranger en els centres educatius no és equitativa. Roman l’escletxa digital. L’aprenentatge de llengües estrangeres és molt baix. La participació en la formació al llarg de la vida de la població adulta no augmenta. La despesa pública en protecció social és baixa, així com els nivells de despesa invertida en educació. L’impacte investigador de les nostres universitats és invisible. Hi ha una excessiva obsessió reguladora i normativa dels governs de l’Estat que fa que el model escolar depengui bàsicament d’instàncies centrals i ideològiques. Persisteix el fantasma de la vella (i superada) dicotomia entre escola pública i privada. Necessitem més que mai les humanitats; l’oblit de les humanitats ens està impedint esdevenir ciutadans democràtics informats, independents i amb un pensament crític seriós i lliure.

3. Què convé incorporar?

Faig quatre propostes que considero claus. Tenim, en general, bons docents i un mal sistema. Cal atacar, doncs, la millora del sistema. Proposo una total coresponsabilització i participació activa de les administracions nacional (catalana!) i municipals en la funció de governança educativa, especialment en la definició i assoliment dels factors claus: igualtat d’oportunitats, qualitat, eficàcia en el rendiment escolar i en l’assoliment de competències, excel·lència en els resultats, disponibilitat bàsica de recursos. I escolarització, distribució i composició equilibrades de l’alumnat per centres.

En segon lloc, cal apropar les decisions rellevants als centres, la qual cosa s’hauria de traduir en una autonomia real dels centres en tres nivells: 1) una autonomia econòmico-financera que permeti que cada centre defineixi i administri els recursos que mobilitza i gestioni el pressupost com un factor estratègic; 2) una autonomia de les plantilles que permeti la contractació de docents i la creació d’equips cohesionats i eficaços, i 3) una autonomia curricular que garanteixi un autèntic projecte educatiu en cada centre, d’acord amb la visió de la comunitat educativa i el context. Això afectaria els continguts, els mètodes d’ensenyament, el model organitzatiu del centre, etc.

En tercer lloc, s’ha d’enfortir el lideratge educatiu, especialment en els equips de direcció, la qual cosa requerirà invertir en la formació, capacitació, professionalització i incentivació salarial dels futurs directors de centres.

Per acabar, hem de crear i implementar mecanismes i sistemes d’avaluació interns (del centre, dels docents i dels alumnes), de rendició de comptes i de processos de millora.

 

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari ARA, 4 de novembre de 2012)

Lideratge en l'àmbit educatiu | , , , , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Novetats editorials

L’Observatori dels Valors, iniciativa conjunta de la Càtedra de Lideratges d’ESADE i la Fundació Lluís Carulla, ha publicat recentment dos llibres, que us presentem a continuació:

Ciberètica. TIC i canvi de valors

En poc més d’un decenni, Internet ha esdevingut un dels eixos centrals de la nostra vida laboral, social i fins i tot familiar. Llocs com Google, Viquipèdia, YouTube, Facebook, Tuenti o Twitter i aparells com els telèfons intel·ligents o les tauletes tàctils no tan sols han revolucionat la manera que tenim d’informar-nos i de comunicar-nos amb els altres, sinó que ens han fet plantejar nous dilemes ètics al voltant de qüestions candents com la privacitat, la propietat intel·lectual o la protecció dels menors. Com afecta la xarxa els nostres valors? En l’entorn virtual són vàlids els mateixos valors que apliquem al món real? Se n’estan creant de nous? N’hi ha que es troben en perill d’extinció?

Per una educació republicana. Escola i valors

Els alumnes catalans obtenen uns resultats molt més baixos d’aquells a què podríem aspirar com a país. Tot i això, si avaluéssim el nostre sistema educatiu per les seves pretensions morals, probablement ocuparia la primera posició del món. Les nostres escoles s’avaluen més d’acord amb la noblesa dels seus propòsits que amb la realitat dels seus resultats. Això posa en relleu una gran confusió moral que no és, en absolut, aliena als resultats. Una de les manifestacions d’aquesta confusió és l’oblit de la dimensió política i republicana de l’escola. Avui la nostra escola es mostra més preocupada per preservar la salut anímica del jo dels alumnes que per formar ciutadans competents, i sembla que consideri més noble fomentar l’espontaneïtat (suposadament) innocent que l’emulació de la virtut. Cal, doncs, recuperar la dimensió política de la pedagogia, sense la qual l’escola es desvirtua a si mateixa. No deixa de ser sorprenent que a Catalunya (és a dir, al si d’una societat que vol considerar-se com una nació) el valor de la transmissió sigui contínuament qüestionat.

Uncategorized | , , , , , , Deixa un comentari Permalink