Posts con el tag ‘Empresa i valors’

Millors, pitjors directius

En els nostres cursos de formació de directius, una de les activitats que realitzem és compartir una reflexió a partir d’una pregunta molt senzilla: què és allò que caracteritza el millor i el pitjor directiu que has conegut en la teva vida professional? Hi ha hagut unes consideracions molt significatives, com a resultat d’aquest exercici, que ens agradaria destacar. En primer lloc, les competències tecnico-professionals han estat el que menys –comparativament– ha pesat a l’hora de valorar algú com el millor/pitjor directiu. Més encara: s’ha donat el cas que es considerés com una característica tant del bo com del mal directiu el fet que aconseguís bons resultats en la seva gestió (és a dir: entre els qualificats com a mals directius n’hi havia uns quants als quals hom reconeixia que obtenien excel·lents resultats). En segon lloc, el pitjor directiu ho és fonamentalment per les seves pèssimes actituds personals i relacionals (vaja: que és un maltractador); és algú que no respecta els altres, que s’aprofita de la seva feina, desconfiat, que no afronta les situacions de cara, dictatorial, manipulador, deshonest, que no accepta les crítiques… i així successivament. En canvi, el bon directiu ho és pel conjunt de qualitats del seu perfil personal: transparent, just, inspirador, conseqüent, coherent, no defuig la responsabilitat, no presumeix, genera confiança, escolta… En definitiva, en la funció directiva –almenys des de la perspectiva dels equips– sembla que valorem més les actituds que les aptituds. Per arrodonir-ho, a la pregunta de què han après els participants de cada un d’ells, l’aprenentatge que predominava del pitjor directiu és la consciència clara de com hom no volia ser ni actuar; mentre que l’empremta deixada pel bon directiu és una adhesió a i la interiorització d’alguna característica del seu perfil, quelcom semblant a una invitació a la millora i al creixement personal i professional.

Aquest petit exercici ens suscita tres reflexions: la constatació que la competència tecnicoprofessional és una condició que se suposa en un directiu, però que no és determinant per valorar-lo positivament per part del seu equip; la constatació que els pitjors directius ho són, ras i curt, perquè maltracten les persones o generen relacions tòxiques; i la constatació que els millors directius ho són perquè es reconeix en ells una certa qualitat humana.

En Good to Great (2001), un dels llibres més destacables que s’han publicat sobre l’actuació de les millors empreses, Jim Collins relata cinc nivells de competències que ha trobat en els directius de les empreses estudiades. Dos d’aquests nivells són saber interactuar bé amb els altres i, el més difícil, assolir el reconeixement d’una grandesa derivada, paradoxalment, de saber combinar humilitat personal i voluntat professional. Fixeu-vos que aquests nivells posen l’accent en els valors relacionals, i en els aspectes de la qualitat humana.

Al nostre parer, l’autèntic repte formatiu dels directius en els propers anys consistirà en incorporar mètodes de creixement personal i relacional no basats exclusivament en la transferència de més i més coneixements o en la pràctica repetitiva d’habilitats tècniques. Si això és així, no s’entén que tant les empreses com les escoles de negocis sovint només posin l’accent en el desenvolupament de capacitats tecnicoprofessionals i no atenguin al desenvolupament de la capacitat de tractar amb persones i les persones, i en el desenvolupament de la qualitat humana.

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano

(Article publicat al diari El Punt AVUI, 8 de desembre de 2015)

Concepcions del lideratge, Dimensions del lideratge, Formació del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge empresarial, Lideratge i empresa | , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Narracions empresarials

El que volem plantejar potser no és una prioritat indefugible. Però tampoc no ens sembla un tema menor. És el que sostenim en el títol: necessitem bones narracions empresarials, cosa que pressuposa que necessitem narracions empresarials bones.

I les necessitem, entre d’altres motius, perquè, sense un increment de la iniciativa emprenedora i sense una millora de la qualitat empresarial, difícilment podrem encarar la sortida de la crisi. Des de MacIntyre –quan parlava de la importància d’allò que anomena els “personatges” per entendre la cultura i els valors d’una època– fins a Gomà –en les seves consideracions sobre l’exemplaritat, quan subratlla com determinades influències resulten decisives en la construcció de la identitat–, sabem de la importància dels referents per configurar, reforçar i legitimar les formes de vida i les pautes de comportament en què una societat es (re)coneix.

Stützen der Gesellschaft (Els pilars de la societat, George Grosz)

Quines són, avui, les nostres narracions empresarials més habituals? Doncs, fonamentalment, males històries, que generen rebuig o animadversió: tancaments, escàndols o prepotències. I les suposades bones notícies no passen de ser plats precuinats en els gabinets de comunicació o, simplement, hagiografies, escrites per a més honra i glòria del protagonista, fins i tot quan se n’expliquen alguns episodis menys emblemàtics. Però no abunden, ni n’anem sobrats, les històries empresarials que puguin esdevenir referents públics.

I la causa no és que no n’hi hagi. Simplement, no forma part de les nostres prioritats disposar d’històries empresarials de referència i divulgar-les. Històries que mostrin possibilitats plurals d’èxit. No ens referim al concurs habitual sobre qui té el compte de resultats amb més zeros. Ens referim a històries reals, amb els seus alts i baixos, la seva complexitat, la seva xarxa, les seves prioritats, les seves ambigüitats, les seves iniciatives… Històries que permetin entendre millor la realitat empresarial (i no reduir-la al simplisme d’explicar com s’han anat engreixant les grans multinacionals) i, sobretot, que ajudin a situar en l’imaginari col·lectiu el paper clau, decisiu, fonamental, imprescindible, dels (bons) empresaris i les (bones) empreses.

I aquesta necessitat de bones històries empresarials ha d’anar acompanyada d’una reflexió sobre una qüestió a la qual no parem prou atenció: el perfil habitual dels personatges que representen empresaris en les sèries de televisió (i en les públiques, concretament). Per dir-ho d’una manera més col·loquial: invariablement formen part de l’elenc dels dolents de la pel·lícula. Les pràctiques, els valors, les actituds i la mentalitat (tant en allò que pertoca a la seva vida professional com a la seva vida privada) dels personatges empresarials de les sèries de ficció solen ser d’allò més menyspreables. Si altres grups socials als qual la correcció política obliga a tractar amb una cura exquisida rebessin el tracte que tenen els empresaris a les sèries de televisió (pública), la mobilització de denúncies i protestes seria colossal. No neguem que hi hagi bones raons perquè els personatges empresarials siguin així. Només diem que no hi ha cap raó perquè només siguin així. Ni tan sols majoritàriament així.

De la crisi, no en sortirem repetint a tort i a dret com de malament està tot i com n’és, de dura. En sortirem mitjançant una mobilització responsable, que requereix pols d’atracció. I un d’aquests pols d’atracció és, sens dubte, la difusió de bones històries empresarials.

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano

(Article publicat a El Punt/Avui, 25 de maig de 2012)

Lideratge empresarial | , , Deixa un comentari Permalink