Posts con el tag ‘Els valors dels catalans’

Llegir bé els senyals

A aquestes altures de la partida, ningú no dubta ja que la crisi territorial plantejada des de Catalunya és la més greu que ha viscut Espanya en moltes dècades. Per la magnitud del que està en joc, ni més ni menys que una ruptura amb l’actual estat i la creació d’un de nou, aquesta crisi ha aconseguit finalment fer saltar totes les alarmes institucionals, també a la Unió Europea i als mercats internacionals. Dic finalment perquè a ningú no se li escapa que en les fases inicials d’aquest procés encara eren molts els polítics i analistes espanyols que miraven cap una altra banda tot fent veure que aquí no passava res o que mantenien la tesi tòpic que com que els catalans eren gent d’ordre, pactista i poruga, aquests escarafalls d’amenaça de subvertir l’ statu quo acabarien diluint-se com un terròs de sucre.

Els senyals hi eren i es van fer públics, no com a amenaça sinó com a tendència clara entre la ciutadania, amb tota la ressonància mediàtica que era possible, però els líders espanyols no van moure ni una cella. Tampoc els intel·lectuals.

Deixin-me ara fer públiques dues anècdotes colpidores sobre els errors d’anàlisi que sovint cometem. Era el mes de setembre del 2011, en la trobada anual de lideratge que ESADE organitza al monestir de Sant Benet de Bages. Discutíem sobre el nou cicle polític a Catalunya i Espanya. El professor Ferran Requejo acabava d’afirmar que “si el pacte fiscal fracassa, hi haurà una segona onada independentista a Catalunya, una radicalització de les posicions nacionals”. “O es refà el pacte inicial de la Transició o el camí serà de confrontació i separació”, concloïa. Enric Juliana, un dels millors cronistes de la crisi i un observador privilegiat del moment present, va respondre a l’instant: “El professor Requejo diu que el proper escenari és un increment de l’independentisme a Catalunya. Jo li desitjo que santa Llúcia li conservi la vista, però crec que no”. La reacció de Miquel Roca, veterà en mil batalles parlamentàries, va ser si fa o no fa semblant: “Respecto el món acadèmic, però no hi confio des d’un punt de vista polític”. Tres anys després d’aquest debat, jutgin vostès mateixos quina és la situació avui.

Tancava aquella jornada el llavors ministre de la Presidència, Ramón Jáuregui, un home de mentalitat oberta i segons ell “amic de Catalunya”, que acabava de sentir una llista llarga d’intervencions d’empresaris i pensadors catalans que insistien, advertien i repetien sobre el malestar català envers les institucions de l’estat espanyol. Les seves paraules, espontànies i fora de guió, van ser: “Què hem fet malament perquè jo hagi d’escoltar aquestes coses? I qui les ha fet malament? Perquè jo, sincerament, quan percebo aquest sentiment de decepció a Catalunya no em sento correspost”. Hom aixecava la veu advertint del perill imminent, però els que en teoria haurien d’administrar millor la tasca anticipativa del lideratge consideraven que el problema no era polític sinó d’oculista.

En aquest repàs de cites, n’hi ha dues d’antològiques de Mariano Rajoy que descriuen perfectament el començament d’un cicle que està a punt d’arribar al final. L’octubre del 2005, quan encara era president Zapatero i intentava acomodar les peticions catalanes. Rajoy afirmaba que “el nuevo Estatut es una reforma encubierta de la Constitución”. I ara (octubre del 2014), ja com a president, acaba d’afirmar que “la nueva consulta (catalana) es una forma encubierta de referéndum”. En aquests deu anys de trajectòria Rajoy ha fet literalment d’estàtua política aplicant al cas català la sospita d’una acció criminal i mal dissimulada d’ocultació d’intencions. No debades, l’encobriment en dret penal té la naturalesa de delicte.

Han passat deu anys i a Espanya encara hi ha qui es pregunta sorprès “com hem arribat fins aquí” o, com diu el periodista Arturo San Agustín en el seu darrer llibre, Cuándo se jodió lo nuestro. Però no hi ha hagut un com i un quan únics i decisius, sinó l’acumulació de centenars de petits coms, ara parlamentaris, ara televisius, ara constitucionals, etc., que han acabat per saturar fins al punt crític d’implosió les bases contractuals i emocionals d’una relació.

La virtut del discerniment en el lideratge consisteix a llegir bé els signes dels temps, sobretot quan el temps encara és obert i ens parla. Però quan el cicle temporal s’ha tancat ja no podem llegir per actuar, sinó que tan sols podem interpretar el que ja ha passat. Ara els daus ja corren i no els podem aturar.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari ARA, 5 de novembre de 2014)

Dimensions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge en el sector públic, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , Deixa un comentari Permalink

Valors tous en temps durs

Fa un any, l’Observatori dels Valors, iniciativa conjunta de la Càtedra de Lideratges d’ESADE i la Fundació Lluís Carulla, va publicar el llibre Valors tous en temps durs. La societat catalana a l’Enquesta Europea de Valors de 2009 (ed. Barcino), un llibre imprescindible per comprendre la societat catalana d’avui. Ara s’acaba de publicar Valores Blandos en tiempos duros (ed. Proteus), la traducció castellana de l’estudi, que tenim el plaer de presentar-vos en aquest post.

Segons es desprèn de l’Enquesta Europea de Valors, la societat catalana del 2009 és més individualista, liberal, tolerant, plural i democràtica. És, també, més lliure i més exigent, i continua en ple procés d’autoafirmació identitària com a poble.

Però, per damunt de tot, és una societat d’individus que van a la conquesta de tots els espais de la vida quotidiana, per adaptar-los a les seves pròpies preferències i apropiar-se’ls, tot respectant que els altres facin el mateix de diferent manera, potser perquè intueixen que la garantia de la llibertat dels altres és la seva pròpia garantia de llibertat. Una societat que es reinventa individualment i col·lectivament amb un punt de desencís en veure que en determinats àmbits de les seves elevades expectatives disten força de la realitat.

Una societat viva i dinàmica, que ha fet del concepte de “biografia de bricolatge” o “biografia faci-s’ho vostè mateix” d’Ulrich Beck una praxi generalitzada. Però també és una societat no exempta de problemes, com el creixement de grups que han malentès aquest individualisme des de l’egocentrisme hedonista, el presentisme i la irresponsabilitat.

Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink