Posts con el tag ‘Compromís’

La trampa de la resignació

Últimament he pogut assistir com a convidat a diversos fòrums públics formats per directius d’empreses i també per responsables de centres educatius, centres sanitaris i entitats del tercer sector. Sempre que puc accepto de grat aquestes invitacions i hi prenc notes, sobretot dels diàlegs i les aportacions dels assistents. En el meu cas, és una ocasió excepcional per aprendre dels altres i per prendre el pols del seu estat d’ànim i del moment que viuen les seves organitzacions.

Els temes comuns sobre els quals reflexionen actualment aquestes entitats són la qualitat i competència del seu lideratge, la necessitat de renovar el seu compromís institucional i, en alguns casos, la previsió d’un relleu generacional que no acostuma a ser fàcil.

En el diàleg amb els diversos participants s’ha anat repetint una mateixa qüestió que m’ha inquietat sense saber inicialment per què, fins que m’he adonat que la raó era doble: primer, perquè és transversal i generalitzada a la majoria de públics i, segon, perquè serveix de coartada per justificar una inacció resignada o, si ho prefereixen, una resignació que deriva en inactivitat.

La qüestió és aquesta: ¿com volen que ens comprometem i assumim tasques de lideratge si amb prou feines podem arribar a final de mes i la crisi redueix de manera considerable les nostres oportunitats vitals? La pregunta, sense saber ben bé per què, m’ha anat ressonant dia rere dia fins que finalment m’ha activat un circuit neuronal que tenia adormit des del 2008. En efecte, durant una bona colla d’anys corresponents a l’època boja de la construcció, la borsa i les finances, molts dels joves que formava en lideratge acabaven formulant-me aquesta altra qüestió: ¿com volen que ens comprometem i assumim tasques de lideratge si ho tenim tot dat i beneït: autonomia, llibertats, democràcia, estat del benestar, pertinença a la Unió Europea, prosperitat…? Rebel·lar-nos, contra què? Quina trinxera, quina bandera hem de defensar? Protagonistes, de què? Responsabilitzar-nos, de què?

No puc assegurar que totes dues preguntes, la d’abans del 2008 i la d’ara, les hagin formulat les mateixes persones, però en tots dos casos l’absència de compromís i la impossibilitat del lideratge es justifiquen per factors o raons de context, externs a la persona. Si el context és favorable, per què comprometre’s? I si el context és molt dolent, com ens hem de comprometre amb el xàfec que ens cau?

No crec que siguin excuses de mal pagador, esclar, perquè la gent necessita un incentiu extern positiu, desafiador i potent que la mobilitzi, i sovint aquest incentiu, amb el soroll de fons i la infoxicació, no el sabem trobar o ningú no ens el sap transmetre. El compromís i el lideratge funcionen moltes vegades per encomanament, per un efecte crida, quan al nostre voltant hi ha gent amb energia tractora, una fortalesa que empeny i aglutina la gent en un objectiu comú. Sovint enyorem, busquem i esperem endollar-nos a aquesta font d’energia que ens enrampa i ens arrossega.

Però aquesta mena d’inacció resignada crec que de vegades també respon a una mancança interna nostra, personal, derivada de l’absència d’autocentrament (o consciència plena) i de no treballar prou els propòsits de la nostra acció professional, comunitària i social. L’efecte crida és extern i no sempre pot suplir la generació d’una mena de foc interior que ens connecti amb la nostra vocació i les nostres competències directives, educatives, sanitàries o socials. No són temps de resignació sinó temps de transformació. I, com deia el clàssic, no hi ha error més gran que el de qui no va fer res perquè creia que només podia fer una mica.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari Ara, 10 de novembre de 2013)

L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge empresarial, Lideratge i empresa | , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Els valors en una societat pluralista

Avui en dia, si no parles sovint de valors (i, sobretot, de la seva crisi) no ets ningú. Fóra convenient començar a reconèixer que és impossible parlar de valors parlant només de valors; o mirant definicions en el diccionari. Els valors remeten a formes de vida: només entendrem els  valors atenent a les formes de vida que emparen, i no a què en diu el diccionari. Només així podrem dir que els valors emmarquen, orienten i potencien la nostra pròpia vida.

cc IGNOT

Vivim en un context de canvi, innovació, mobilitat i interdependència. Les nostres coordenades han esdevingut flonges com els rellotges d’en Dalí. El nostre temps ha deixat de ser analògic i ha passat a ser digital. La nostra atenció s’ha dispersat en diverses pantalles alhora. I, és clar,  al final ja no sabem on som.

Transmetre valors és transmetre formes de vida (maneres de fer,maneres de sentir i ’interpretar, maneres de veure i de viure). Però que els valors situïn i orientin no vol dir que ens hem de dedicar a anar-los enunciant i repetint. El que ens permetrà situar-nos i orientar-nos en el món creïblement és la nostra qualitat personal que és la que acull i engendra valors. Per això, formar en valors avui vol dir afavorir una experiència de creixement personal en qualitat humana.

Abans el nostre compromís i la nostra responsabilitat consistien en l’acceptació o el rebuig d’un paquet normatiu que la societat i les seves institucions ens presentava en nom d’uns valors, que ens donava identitat. Avui el nostre compromís i la nostra responsabilitat consisteixen a anar recreant i discernint formes de vida des de la nostra llibertat responsable, des de la qual ens identifiquem i amb la qual identifiquem els nostres valors de referència.

Per això, en el context actual, la pregunta clau no és quins valors s’han de transmetre, sinó com s’aprenen els valors. Hem de passar de centrar-nos només en la transferència de continguts a la generació de processos de creixement i maduració. I aquests processos no poden ser tan sols de socialització, sinó que han de ser també de personalització.

Més que crisi de valors, doncs, el que hi ha és una pluralització dels valors, que ja no se sostenen en la força, el poder, l’autoritat, la jerarquia o la tradició. Aquesta pluralització és el que és viscut subjectivament com a crisi, sobretot per part dels qui identifiquen els valors amb un paquet normatiu rígid i tancat. Un cert pluralisme ha passat a ser el marc de referència de la configuració dels valors personals i socials en les nostres democràcies avançades. Però el pluralisme ja no consisteix en la mera coexistència de persones que viuen i veuen la vida de diferents maneres, sinó que –per bé o per mal– és un fet que s’ha convertit en valor i en un valor suprem: el valor que ordena la diversitat de valors. El valor del pluralisme (i d’altres valors procedimentals) és el valor que podem compartir quan reconeixem que no compartim o no estem obligats a compartir tots els valors substantius.

Com hem mostrat en el llibre Valors tous en temps durs, el pluralisme és un factor que afavoreix el procés d’individualització, perquè per si mateix qüestiona l’absolutització de la validesa d’un qualsevol patró de vida normatiu. Però no necessàriament afavoreix un procés de personalització. Per això el pluralisme posa també a prova la nostra autenticitat, perquè ens interpel·la a ser coherents amb els valors triats i amb l’estil de vida que en deriva. Posa a prova la qualitat dels valors triats i la qualitat dels subjectes que els formulen. És a dir, posa a prova la qualitat del nostre projecte de vida.

Evidentment, podem evitar fer front al repte del pluralisme en els valors per mitjà de succedanis.. N’esmentem tres. El pragmatisme del qui pensa que qui dia passa any empeny; el cinisme de qui circula a tota velocitat del pluralisme al tot s’hi val; o el fonamentalisme de qui en lloc de trobar el seu lloc en el món voldria que tot el món fos com el seu lloc. Què voldrà dir, doncs, ser una persona moralment educada en una societat pluralista? Com a mínim s’ha de tenir en compte la integració viscuda entre la formació de la personalitat; la capacitat d’aprendre, socialitzar-se i de relacionar-se; el desenvolupament de la sensibilitat; la capacitat de   comprendre l’existència; l’obertura a la dimensió reflexiva i contemplativa i la disponibilitat al silenci i l’arrelament interior. I aquí “tenir en compte” vol dir treballar i desenvolupar aquests àmbits vitals.

Al capdavall, allò que concreta quin és el nostre lloc en el món és el nostre projecte de vida, que és el que dóna sentit i contingut als valors que proclamem. Perquè viure no és navegar mentalment entre possibilitats ni delectar-se en el gaudi emocional, sinó arriscar-se a donar forma a alguna possibilitat. Tal vegada incerta, ni que sigui pel simple fet que n’hi podria haver d’altres. Però alguna n’hi ha d’haver, si no volem passar per la vida sense que la vida passi per nosaltres. I val a dir que allò que defineix i dóna qualitat a un projecte són els valors que assumim com a propis I amb els quals ens identifiquem.

Un projecte és més –molt més!– que tenir objectius i estratègies. Un projecte dóna resposta, simultàniament, a dues preguntes: en quin món vull viure? I, com vull viure en el món? Una resposta que ha de ser necessàriament personal, però que només es pot construir en diàleg amb els altres i mitjançant uns compromisos compartits.

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano

(Article publicat a La Vanguardia, 4 de gener de 2013)

 

Dimensions del lideratge, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

(Re)generació

Hem mantingut en les últimes setmanes reunions amb joves professionals socialment compromesos (organitzats entorn de l’Espai Jaume Vicens Vives) i amb intel·lectuals convocats pel conseller Ferran Mascarell i J. Rigol. Han estat reunions reflexives, organitzades a fi d’entendre la crisi i les seves conseqüències i de consensuar alguna posició sobre el tipus de respostes més adequades que podem donar els ciutadans.

Hi ha una necessitat imperiosa d’entendre la realitat actual, i la sensació que la falta de la veu catalana davant la crisi és més resultat del desconcert i la foscor del moment que de la falta de ganes de fer alguna cosa. Veiem fragments de la realitat, analitzem notícies de caràcter econòmic i financer però amb la sensació que no arribem a captar la complexitat de la situació.

Els joves professionals coincidien que s’acaba aquest món, el nostre món occidental, tal com l’hem conegut i que la combinatòria d’austeritat i creixement pactada entre Angela Merkel i François Hollande no és més que un pedaç provisional a una deriva més profunda que lliga problemes locals i globals i desequilibris entre l’ambiciós bloc de les societats emergents i el progressiu declivi de les societats acomodades occidentals. Arribem al final d’un model, el nostre, però ens costa d’acceptar-ho.

El diàleg dels intel·lectuals va transcórrer més per camins de vivències i impressions personals. “Aquesta és una crisi sense rostre humà, basada tan sols en dades macroeconòmiques i construïda sobre l’argot dels experts: restricció del crèdit, increment del dèficit públic, la prima de risc, etcètera”. “Tornem a desenvolupar hàbits de la postguerra”. “Aquest és un país només per a vells”. “Hem extraviat la destinació comuna que ens prometia la Unió Europea”. “Tenim un problema d’elits i no hem resolt bé el seu relleu”. “Els catalans practiquem un cert pessimisme actiu. És la tendència a veure sempre el got mig buit el que ens fa tenir les nostres millors defenses…”.

Són pinzellades de converses i preocupacions representatius del sentiment de molta gent. En les dues reunions, tanmateix, hi va haver un punt en comú que va quedar obert relacionat amb el tipus d’actituds que convindria promoure entre la ciutadania. Cal dir per avançat que abans s’hauria de fer una bona radiografia de la crisi des de l’anàlisi de les nostres actituds. Una cosa que ara no podem dur a terme. Però sí que almenys podem contribuir a iniciar aquest debat.

En primer lloc, hi ha actituds reactives: por i patiment, desconcert i falta de claus de comprensió, resignació i indignació en dosis diferents. Són respostes derivades de la vivència del mateix procés, que es posicionen davant qüestions bàsiques: per què nosaltres, per què ara, qui ha estat el culpable? Però després existeix un insistent rumrum sobre el tipus de resposta individual o col·lectiva que “hauríem” de donar. Entre els intel·lectuals predominava la de “salvar el que es pugui”. És a dir, la resistència o, millor, la resiliència: la capacitat per superar les adversitats. Tot i que també advertíem que la cara ombrívola de la resistència pot ser un nou conservadorisme o l’immobilisme.

Els joves professionals, per la seva part, analitzaven la possibilitat de transformació real de la societat que podria derivar de la crisi. La seva conclusió era inapel·lable. Quan no hi ha model econòmic ni ideològic alternatius la revolució és impossible i per tant només hi ha lloc per a la revolta (o la supervivència en la mesura possible).

Nosaltres creiem que entre la revolució i/o la revolta hi podria haver un espai per pensar en clau de regeneració. Estem parlant de la capacitat d’un col·lectiu per reconstruir per si mateix les parts fetes malbé o deteriorades. Regenerar és reactivar el desenvolupament d’un ésser viu per restaurar els seus teixits morts en qualsevol dels seus nivells. Des del punt de vista moral, social, polític i econòmic, la regeneració pot ser una manera efectiva de lluitar contra la decadència, la degradació o la corrupció.

Aquesta tasca està vinculada amb la renovació de les elits i, si fa falta, amb el seu relleu. Per això ens agrada reformular-la com a regeneració”. És a ” dir, la missió renovadora que hauria d’assumir una nova generació. La renovació no és patrimoni de l’edat, però sense la incorporació activa de les noves generacions esdevé gairebé impossible.

Ens cal regenerar la política i el valor de la democràcia, tot elevant la mirada de la tàctica a l’estratègia; i ens cal regenerar la gestió pública tot millorant els seus mecanismes i criteris d’actuació. Ens cal regenerar l’economia i el sistema financer i el model de creixement a què va lligada. En cert sentit és necessari construir de nou el país, sense tallar amb el passat o ignorar-lo, però sabent que el marc en el qual ens movem és resultat d’unes circumstàncies que ja no són les nostres i que, per tant, no podem pensar i actuar com si encara ho fossin. I ens fa falta regenerar la vida ciutadana i algunes de les seves virtuts: l’honestedat, el respecte, la contenció, la compassió, l’amabilitat. V. Frankl deia que quan no podem canviar la situació a què ens enfrontem el repte consisteix a canviar-nos a nosaltres mateixos. El que és segur és que la situació que afrontem ens demana canvis en nosaltres mateixos, i no limitar-nos a exigir que ho facin els altres perquè nosaltres puguem continuar igual.

I la regeneració ha de formar part d’aquests canvis.

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano

(Article publicat a La Vanguardia, 15 de juliol de 2012)

Dimensions del lideratge, Formació del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , Deixa un comentari Permalink