Posts con el tag ‘Catalunya’

President, no líder (per ara)

La designació sobtada de Puigdemont com a candidat a la presidència de la Generalitat (ni prevista ni volguda inicialment per CDC) va impedir qualsevol procés participatiu intern o obert de deliberació, proposta i elecció de nous candidats, de manera que aquesta decisió va recaure exclusivament en Artur Mas. En un temps rècord de quaranta-cinc minuts, Puigdemont va haver d’entomar la proposta de Mas, valorar-la i respondre-hi. La decisió, justificada després per Puigdemont, l’obligava a sortir de la zona de confort, deixar l’alcaldia de Girona i assumir, des del deure moral, un sacrifici semblant al que representava la renúncia de Mas. L’excepcionalitat de la situació li representava haver d’abandonar un compromís (amb Girona) i assumir-ne un de nou, ara amb tot el país. Un compromís, el de l’aplicació de la declaració de l’inici del procés, en el qual prometia posar-hi el coll.

Acceptar la proposta volia dir també, pel cap baix, assumir la complexitat de les funcions representatives, governatives i executives vinculades al càrrec de president, interioritzar l’organització institucional de la Generalitat i la seva coordinació, dirigir l’equip de govern (en aquest cas, triat i pactat prèviament i en bona mesura sense la seva intervenció) i fixar el projecte i el full de ruta de la seva actuació. Calia afegir-hi, a més, la tasca excepcional de codirigir el procés.

En aquestes circumstàncies, i atès el poc temps que porta en el càrrec, la qüestió que vull plantejar no és com és el lideratge de Carles Puigdemont, sinó si en les condicions abans exposades el nou president de la Generalitat tindrà marge real per poder-lo exercir. Analitzem, primer, els aspectes lligats a la trajectòria anterior de Carles Puigdemont que afavoreixen al meu parer la seva capacitat real d’exercir el lideratge. El president domina prou bé el món de la comunicació i de les xarxes, sap connectar-se (tenia comptes a Twitter i Instagram i gestionava un blog personal), pot pensar plenament en clau digital i no analògica, entén la lògica informativa i relacional dels periodistes, té plena credibilitat en el món sobiranista i coneix i practica les habilitats del militant compromès. Per raons personals i familiars no és aliè al món de la petita empresa, coneix bé el món local i és sensible a les seves reclamacions i necessitats, i té experiència de gestió i de govern.

Amb aquest bagatge favorable, què és allò que pot dificultar i molt la possibilitat del nou lideratge de Puigdemont?

Carles Puigdemont

Carles Puigdemont, President de la Generalitat de Catalunya. Font: Vikipèdia.

Les raons són d’ordre divers. Pesa, en primer lloc, la manera d’arribar a la presidència. No era el candidat de Junts pel Sí; ni havia obtingut directament els vots de la ciutadania. Reunia mèrits i disponibilitat, però segurament no més que altres possibles noms alternatius. Per tant, el dia de la seva investidura Puigdemont assolia la potestas (la facultat legal d’exercir el poder), però no tenia encara l’ auctoritas (és a dir, la legitimació socialment guanyada i reconeguda que afegeix un fort valor d’índole moral a qui exerceix el poder i que és una condició indispensable del lideratge).

Afegim, a més, que en la política l’ auctoritas es projecta cap enfora (ciutadania) però també cap endins (partit) i aquí, com és sabut, Artur Mas pot condicionar i limitar involuntàriament l’hipotètic lideratge de Puigdemont. I això per dues raons conegudes. La primera és que Mas ja ha declarat que destinarà tots els seus esforços personals a refer el que significa CDC i tot el que representa. I, segon, perquè Mas també ha fet notar que després de l’acord amb la CUP quedava absolutament lliure del compromís que havia fet públic de no tornar-se a presentar com a president si se’l deixava acabar el projecte polític català.

Aquests condicionants van acompanyats d’altres de relacionats amb la composició del Govern que també poden dificultar el lideratge de Puigdemont. Mas va presidir governs bipartidistes d’una única candidatura repetida al llarg dels anys (CiU), amb la presència d’algun independent. Puigdemont, en canvi, presideix un govern de coalició amb partits que abans i després s’han presentat com a rivals per separat. De fet, Junts pel Sí va ser una candidatura de caràcter transversal formada excepcionalment per CDC i ERC que també comptava amb la participació d’altres partits. Aquesta transversalitat és ben palesa en la composició de l’actual Govern, format per consellers de CDC, ERC i dos independents. Com vam poder comprovar en els governs tripartits de l’època de Maragall i Montilla, el lideratge en els governs de coalició és complicat, ja que tots els partits representats volen tenir protagonisme i repercussió pública. El pacte, l’acord i el diàleg polític esdevenen molt rellevants, però fan més lentes les decisions i la seva execució més inestable perquè cal harmonitzar les diferents prioritats de cada soci. D’aquesta manera, l’orientació de l’executiu no sempre és plenament controlada pel president, que haurà de vetllar constantment per reduir els dissensos i les crisis internes i demostrar una gran capacitat negociadora. Afegim-hi, a més, que Puigdemont té com a número dos del seu govern Oriol Junqueras, president i líder màxim d’ERC. Puigdemont haurà d’exercir una autoritat presidencial amb un lideratge asimètric en comparació amb el ja consolidat de Junqueras. ¿Acceptaran Junqueras i els consellers del seu partit la subordinació al president? ¿Sabrà Puigdemont combinar el lideratge presidencial que requereix el seu govern amb el lideratge compartit lligat al desenvolupament del procés? Són reptes que s’aniran desvelant durant els propers mesos.

Afegim-hi, finalment, el caràcter excepcional de l’actual legislatura condicionada tant per la naturalesa i magnitud del projecte a assolir (la independència), els terminis imposats per les forces que l’impulsen (divuit mesos) i la inexperiència, urgències i radicalitat de la CUP, entitat política de naturalesa assembleària els vots de la qual són claus per seguir endavant. És aquest conjunt de factors el que fa difícil -tot i que no impossible- que Puigdemont, a més de governar i presidir, tingui marge per arribar a desenvolupar i consolidar un lideratge propi. Almenys per ara.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari ARA, 10 de març de 2016)

Formació del lideratge, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Educar en el Lideratge

La Càtedra de Lideratges us convida a l’acte Educar en el Lideratge, el proper 13 de juny a les 19h, a l’aula 1 del CCCB (C/Montalegre, 5 de Barcelona).

Cal confirmar l’assistència a fundacio@josepcarol.cat

Formació del lideratge, Lideratge en l'àmbit educatiu, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Valors: nosaltres decidim

El món està vivint acceleradament grans canvis econòmics, polítics, culturals i de valors. El U.S. Army War College ha caracteritzat aquest món com el món VUCA: volàtil, incert, complex i ambigu. Nosaltres el podríem caracteritzar també com a paradoxal, interdependent, policèntric i multipolar.

cc MARK SHAVER / GETTY IMAGES

Repassem algunes paradoxes. Avui al món hi ha més obesos que famolencs, menys pobresa però més desigualtat, més envelliment i menys natalitat, més oportunitats però menys recursos i més competència, més progressos democràtics però més estats fallits, menys conflictes bèl·lics però més amenaces a la seguretat, més possibilitats de creixement econòmic mundial però més perill de degradació medioambiental, més interdependència global però també més desig d’independència nacional, controlem els fluxos migratoris però no controlem els fluxos financers, vivim en països rics però patim elevats nivells de deute públic.

Aquestes paradoxes les vivim, a més, en el bell mig d’importants canvis socioculturals. Som més alts, més pesats, més sans i més longeus que els nostres avantpassats; els nostres cossos són més forts, menys propensos a emmalaltir al principi de la vida i de desgast més lent (R. Floud, 2011). I alhora també tenim més poder adquisitiu, millor formació i alimentació, som més urbans i sedentaris, vivim en societats més heterogènies, complexes i contaminades, som menys fèrtils, més vells, més obesos, més consumistes i ens casem menys.

En el nostre estudi Valors tous en temps durs. La societat catalana a l’Enquesta Europea de Valors (2011) presentem la societat catalana com a individualista, liberal, tolerant, plural i democràtica. I, també, com a més lliure i més exigent, i en ple procés d’autoafirmació identitària. És una societat d’individus que van a la conquesta de tots els espais de la vida quotidiana, per adaptar-los a les seves pròpies preferències i apropiar-se’ls. Una societat viva i dinàmica, en ple procés de reinvenció individual i col·lectiva. La radicalitat democràtica s’expandeix a Catalunya anant de bracet amb el creixement identitari com a poble que s’autopercep sobirà.

De fet, l’element que cohesiona els catalans i fonamenta els seus projectes col·lectius és la forta identitat nacional compartida. Es combina així de manera força original un individualisme liberal en els valors amb un fort sentiment nacional col·lectiu.

Des del punt de vista del sistema de valors, el nostre estudi presenta cinc tipologies de catalans en relació amb dos grans eixos, l’eix societat-individu i l’eix passat-futur. El primer eix agrupa la gent d’acord amb el seu grau d’implicació sociopolítica o de preferència pels interessos individuals. El segon ho fa d’acord amb el nivell d’ancoratge cap al passat (tradició) o de desig de projecció i interès en el progrés.

Alguns científics socials han estudiat els processos de creixement, maduració, auge, estancament, declivi, col·lapse i dissolució dels països. Les actituds de les seves elits i institucions (rígides, estàtiques, conformistes, obsoletes, toves; o bé flexibles, dinàmiques, compromeses, adaptables, sòlides) determinen en bona mesura el seu futur i continuïtat, la seva capacitat de reinvenció o bé la seva caiguda.

Els pobles són organismes vius no predeterminats. El seu èxit o fracàs, el seu auge o declivi depenen dels seus ciutadans. Com deia Schopenhauer, el destí remena les cartes, però som nosaltres els que les juguem. Nosaltres decidim la partida. Podem decidir lluitar per la nostra recuperació (econòmica, educativa, laboral, social, política) o bé podem seure i esperar que les coses canviïn com per miracle. Podem lleparnos les ferides i maleir els constrenyiments que ens encotillen o bé podem aspirar a la llibertat. Podem construir una Catalunya tova, líquida, resignada, grisa, corrupta, residual i acomodatícia o bé podem optar per una Catalunya forta, resilient, emprenedora, transformadora, creativa, innovadora, avançada, inclusiva, activa, productiva, eficient, excel·lent, connectada, oberta, sostenible, lliure, democràtica, pacífica, justa, solidària i culta. Podem ser un poble decadent o bé podem aspirar a ser un país emergent. La manera de resoldre la tensió entre individu i comunitat i entre herència i projecte (d’acord amb les tipologies esmentades) decantarà els propers anys la deriva del nostre país.

El factor polític serà important, però la qüestió dels valors també. I aquí sí que podem decidir nosaltres.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari La Vanguardia, 13 de novembre de 2012)

 

L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge adaptatiu, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

25-N i després: vuit qüestions

Article publicat en el diari ARA el 13 de novembre de 2012:

Els catalans decidirem democràticament el 25-N cap on volem encaminar el nostre futur. Fins que no es faci el recompte final de vots i es formi el nou Govern és difícil assegurar res. Però com que encara no tenim respostes, el que podem fer és avançar algunes preguntes que, al meu parer, convindria començar a plantejar-se ara mateix.

1. Continuarà l’ofensiva espanyola? Sí, i de manera creixent. Fins al dia 25 l’ofensiva contra la proposta sobiranista s’accentuarà en tots els nivells, el mediàtic, el polític i el diplomàtic. En el millor del casos es rebutjaran les raons i el full de ruta sobiranistes; en el pitjor dels casos les crítiques seran ad hominem, contra Artur Mas. L’objectiu és desacreditar i desinflar l’eufòria independentista.

2. CiU assolirà la majoria absoluta? El marge de maniobra de què disposarà Artur Mas es veurà condicionat per aquesta qüestió. Alex Salmond, el líder del Partit Nacional Escocès, va assolir la majoria absoluta en les eleccions del 2011 i això li va reduir els entrebancs parlamentaris per impulsar el referèndum per la independència i per negociar bilateralment amb David Cameron els detalls de la consulta. Un resultat inferior als 68 escons serà venut a Espanya com una derrota i a Catalunya donaria més protagonisme als dos possibles partits amb qui pactar, ERC (que voldrà accelerar encara més el procés) i el PSC (que podria frenar-lo). En ambdós casos la multiplicació d’actors i la necessitat de pactes podrien dificultar el procés. La responsabilitat d’ERC i el paper que hi jugui el seu líder, Oriol Junqueras, poden ser decisius.

3. Quina serà la segona força política del Parlament? Hi ha tres partits en disputa pel segon lloc: el PSC, el PP i ERC. El partit líder de l’oposició ocuparà un lloc destacat en els procediments parlamentaris i en l’opinió pública i, a més, es presentarà com l’alternativa de govern.

4. Quina proporció d’escons representaran els partits sobiranistes al Parlament? Si CiU, ERC i ICV sumen o superen els 90 escons (sobre un total de 135) dues terceres parts del Parlament serien partidàries de realitzar una consulta d’autodeterminació, la qual cosa hi donaria molta legitimitat. Els escenaris òptims per a l’acceleració de la consulta combinarien l’alta participació electoral amb la majoria absoluta de CiU i/o una important majoria sobiranista disposada a cooperar. Aquesta situació permetria imaginar dos nivells d’actuació parlamentària diferents: una majoria de dos terços que donés suport al president en la consecució de l’estat propi i la mateixa majoria fent el seguiment crític tradicional de l’acció del Govern.

5. Quin destí li espera al PSC? Fa poc Salvador Cardús presentava aquest balanç demolidor de la deriva del PSC: “Eix nacional confús; lideratge tendre; posició ideològica qüestionada; horitzó periclitat; capacitat de gestió discutida… I, sobretot, erosió interna i externa”. És difícil resumir millor la situació d’aquest partit. El PSC continua vivint en una realitat que fa temps que ha caducat. L’enfonsament que pot patir en aquestes eleccions pot ser històric i el seu futur incert.

6. Quines seran les primeres accions del nou president, del nou Govern i del nou Parlament? La situació quasi constituent del moment convidarà a anar més enllà dels procediments parlamentaris habituals i a preveure quins missatges i iniciatives es volen traslladar a la ciutadania, a la societat civil organitzada, al president del govern espanyol, a la Unió Europea i a la comunitat internacional. Atès que l’acord polític entre partits haurà de ser important, el paper del president del Parlament serà decisiu a l’hora de generar consensos.

7. Quines funcions hauria d’assumir el president de la Generalitat? A partir de la creació del nou Govern s’haurà de treballar simultàniament en dos fronts. El primer implicarà una dedicació molt gran als processos de consulta i creació de l’estat propi. El segon haurà de mantenir l’acció pròpia de govern en les condicions de crisi econòmica extrema que ens toca viure. Aquest doble front aconsella preservar i concentrar l’actuació del president en el primer i diferenciarla de la tasca més tècnica d’un o dos consellers en cap dedicats a l’acció política habitual del Govern.

8. Quin serà el clima social l’endemà de les eleccions? Continuarà el malestar derivat dels efectes de la crisi, però es renovarà la il·lusió dels ciutadans partidaris de l’estat propi; i, evidentment, augmentarà la tensió amb Espanya. Governar també voldrà dir entendre, acompanyar i gestionar aquests sentiments.

Després del 25-N la situació quasi constituent obligarà a preveure quins missatges es traslladen a la ciutadania, al govern espanyol, a la UE i a la comunitat internacional

Àngel Castiñeira

Lideratge polític | , , , , , Deixa un comentari Permalink