Posts con el tag ‘Carlos Losada’

Discursos que han fet història: Sang, suor i llàgrimes

Avui us oferim l’últim post de la sèrie d’articles publicats en la secció Discursos que han hecho historia del diari Cinco Días. En aquesta ocasió us deixem el discurs que va pronunciar Winston Churchill el 13 de maig de 1940: Sang, suor i llàgrimes.

Podeu llegir el discurs sencer aquí i a continuació hi trobareu el comentari de Carlos Losada, professor titular del Departament de Direcció General i Estratègia d’ESADE.

EL BON LIDERATGE: DES DE L’HONESTEDAT I AMB UN RAÓ DE SER

El 1940, Winston Churchill es va dirigir al conjunt del parlament britànic per demanar el seu suport per al govern que li acabava d’encarregar formar el rei Eduard VIII. La situació no podia ser més complicada. L’agressió del nazisme era ja una realitat palpable. Militarment l’amenaça no podia ser més gran, i es coneixia ja bé el “model social ari” que proposava Hitler. Les barbaritats i atrocitats que es cometien contra les persones dins i fora d’Alemanya, les polítiques del govern nazi cap minories com la jueva, gitana, o simplement contra aquells que políticament s’oposaven al règim (comunistes, socialdemòcrates…) era ja una cosa tremendament coneguda pel conjunt de la societat britànica. Sabia el risc que tenia davant. I es coneixia la mida de l’amenaça d’Hongria a Portugal, i de Noruega a Sicília: la presència nazi era palmària.

Així mateix, la massacre de la guerra era una realitat quotidiana. Anglaterra es trobava en un moment crític. Fins a aquest moment havia perdut totes les seves batalles. Tots els ciutadans britànics sabien que no s’estaven jugant una colònia o una altra, sinó pràcticament la supervivència del model britànic de ciutadania i de relacions entre els ciutadans, i els drets fonamentals propis d’una democràcia, així com el propi projecte de país. El risc de col·lapse del centenari Imperi Britànic era evident. L’estat d’ànim era extraordinàriament baix, delicat, amb un futur fosc. I el país no estava unit. Seguia havent-hi un corrent de pactistes important, favorables a un acord amb l’Alemanya nazi. L’URSS ho havia fet mesos enrere. Era un moment en què la gent buscava direcció i algú en què confiar.

Winston Churchill va ser capaç de diagnosticar perfectament l’estat dels seus conciutadans, i va saber connectar amb ells des de l’honestedat més profunda: un diagnòstic no dissimulat, un camí dificilíssim i un èxit que no podia ser promès. Només realisme i una raó de ser per la qual valia la pena passar les majors calamitats humanes. També va ser fidel a si mateix, deixant de banda gran part de les seves polítiques partidistes, i sentint-se realment responsable del conjunt de la nació. En aquest entorn i d’una manera solemne, Churchill demana el suport dels representants dels ciutadans i els promet tan sols, com abans havia promès a aquells que s’havien unit al seu Govern: “sang, esforç, llàgrimes i suor” (“blood,toil, tears and sweat)”. Cada paraula era coneguda en primera persona pels seus conciutadans.

Aquesta expressió els va tocar el cor, per ser real, per saber que no estava enganyant a ningú i que era honest amb ells. Però el discurs no va acabar aquí. Els seus últims paràgrafs tenen a veure amb una crida a una causa, un “perquè”. La possibilitat de sobrevenir la catàstrofe, que en aquell moment no era evident. Era un entorn on no es podia prometre més que esforços extraordinaris -gairebé sobrehumans.

Ens trobem davant el clar exemple d’un gran líder que és capaç de captar la situació en què viu la gent, amb honestedat i realisme i que, alhora, és capaç de mobilitzar el millor de les persones cap a un projecte compartit, sense prometre el que no és possible. Molts són els estudis de lideratge que diuen que no hi ha lideratge sense aquest contacte amb la realitat, sense aquesta capacitat de connectar amb la realitat, per això sempre es diu que el lideratge és contextual. Però no només és adaptar-se a la situació, sinó que des del realisme plausible es tracta de connectar amb una veritable raó de ser. Aquesta és, al meu entendre, la grandesa de Churchill i el seu lideratge: honestedat i donar una raó de ser.

Tot això és fàcil de dir però, evidentment, difícil de fer perquè un lideratge així involucra tota la persona: a les seves aspiracions i ambicions, a la seva manera com entén la vida i com entén la seva. No és quelcom afegit de la professió, sinó personal. Churchill en el seu discurs ens evidencia que quan es lidera és la pròpia persona (no només el paper, la funció o la professió) el que es posa en joc.

Deia un filòsof alemany de finals del segle XIX que qui té un “perquè” aguanta molts “coms”. Em temo que molts lideratges d’avui són tòxics, negatius o de baixa qualitat, per la manca d’honestedat i d’un “perquè” a l’altura de l’esforç que demana.

Carlos Losada

(Article publicat al diari Cinco Días, 2 de setembre de 2013)

Concepcions del lideratge, Dimensions del lideratge, Lideratge polític, Uncategorized | , , , , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Mandela com a líder

Per a molts, Nelson Mandela ha estat un dels grans líders de l’últim segle. Es tracta d’un clar exemple de que es pot ser enormement eficaç i, alhora, una persona arrelada en valors profunds i compromisos que poden donar no només sentit a una vida concreta sinó modificar societats senceres pel bé del conjunt dels seus membres.

Hi ha moltes facetes de la vida de Mandela com a líder que es podrien ressaltar: una gran visió política, la seva intel·ligència, la seva capacitat negociadora… No obstant això, m’agradaria centrar-me en allò que, al meu parer, és nuclear: d’on obtenir l’energia vital per ser-se constantment fidel a si mateix i a la lluita pels drets essencials de les persones, fins i tot en les pitjors circumstàncies i davant de situacions de fracàs evident?

És molt difícil d’entendre el comportament de Mandela sense conèixer una mica de la seva vida a la presó, aquests 27 anys que el van transformar i alhora el van arrelar en les conviccions relacionades amb el que va viure de petit: el tracte discriminatori, la violència física, la vexació constant…

Recordo una dada de la seva autobiografia (El llarg camí cap a la llibertat) especialment dura.  Els presos de Robben Island estaven classificats en diversos nivells, bàsicament en funció del grau de col·laboració amb el sistema i els caps del centre penitenciari.
Mandela, evidentment, estava en el pitjor dels nivells, i això feia que tingués molt pocs drets. Entre ells, només mitja hora de visita cada sis mesos i el dret a rebre i escriure únicament dues cartes l’any, on no podia esmentar mai la política ni els assumptes d’actualitat.

No van ser ni una ni dues les ocasions en què després de mesos d’espera per veure la seva família durant 30 minuts li comunicaven, el dia anterior, sense causa justificada, que s’havia anul·lat la visita.

Imaginin com s’havia de sentir Mandela en aquells dies, amb la perspectiva d’un empresonament de per vida. No obstant això, va sortir de la presó, l’11 de febrer de 1990, sense desig de venjança, sense ressentiment, predisposat al perdó i a mirar endavant i impulsar un projecte il·lusionant, compartit també per aquells que fins llavors havien estat els seus enemics i els seus carcellers.

Torno a fer-me la pregunta, per a mi fonamental: d’on obtenia l’energia i la vitalitat per alimentar aquesta manera de ser i de fer? En la teoria sobre el lideratge és difícil trobar-hi factors explicatius.

És freqüent parlar d’estils de lideratge, de factors situacionals, de trets de personalitat o del caràcter, però en canvi, ho és poc parlar de conviccions profundes, de qualitat humana… o de la vida interior. Però sense aquestes qüestions és difícil donar resposta a aquesta pregunta central.

Tinc la convicció que la seva experiència vital de connexió, proximitat i amor pels seus és el factor explicatiu clau de la seva capacitat d’identificar-se amb els seus companys i els seus aliats. Però a poc a poc la identificació i amor pels altres s’expandeix. Aquests altres ja no són només els xosa, la seva ètnia natal, o els companys del Congrés Nacional Africà ( CNA ), sinó que esdevenen cada vegada més i més nombrosos, malgrat les horribles condicions de la seva vida.

És un procés progressiu: primer és l’amor natural pel propi, el viscut en família, a l’escola i amb els amics. Una segona expansió es dóna a la universitat, a Johannesburg i en la seva militància política al CNA. Però segueix quedant el més difícil: incloure-hi els altres, els seus enemics i maltractadors. La seva incorporació neix de la seva experiència del perdó. Una experiència que ell viu com a alliberadora, no pas com a imposició, i que pot tenir el seu origen en la contemplació de la part més humana dels qui en aquell moment eren els seus enemics.

Potser va sorgir de l’estudi de la poesia i de les tradicions dels afrikaners, inicialment amb l’objectiu de poder-los combatre millor. I probablement aquesta actitud tingui relació amb la curiositat intel·lectual de Mandela, amb el rigor del seu pensament i amb el seu compromís, que el va portar a conèixer més els seus rivals i a servir millor els seus. En definitiva, la clau fou l’hàbit d’identificar-se i vincular-se afectivament amb els altres. I per Mandela això va ser possible perquè ho va treballar des de la infantesa.

Al meu entendre, la profunda qualitat humana, basada en una vida interior rica, juntament amb altres competències i coneixements, fa que Mandela hagi estat un dels millors líders dels últims cent anys. No ha estat perfecte -la seva vida té zones fosques, com ara les seves relacions familiars- i no és bo fer-ne un ídol, però sí que és un gran referent que ens ha d’inspirar a tots.

Carlos Losada

(Article publicat a El Periódico de Catalunya, 7 desembre del 2013)

Concepcions del lideratge, Dimensions del lideratge, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Lideratge o management?

Un debat recurrent en la literatura sobre el lideratge és la conveniència o no de distingir-lo del management. Liderar i dirigir s’han d’entendre com a sinònims o com a part d’un mateix tot? O, per contra, són dos conceptes que cal diferenciar, tant conceptualment com en la pròpia praxi? Avui us presentem dos textos sobre aquest debat.

El primer és de Carlos Losada, professor d’ESADE i antic director general de la mateixa institució. La publicació porta per títol L’entorn quotidià on s’exerceix el lideratge, forma part de la col·lecció de la Càtedra QuadernS de lideratge i reprodueix una sessió de Pensar el Lideratge, programa de formació de la pròpia Càtedra.

“[…] Hi ha una cosa, que potser ha passat inadvertida i que al meu entendre és molt poc sana, que és afirmar que liderar és diferent, és una altra cosa que gestionar o que dirigir. Jo sóc absolutament contrari a aquesta afirmació. […]”

John Kotter

El segon dels textos que us oferim avui és de John Kotter, professor emèrit de la Harvard Business School i CIO de Kotter International. El text va aparèixer fa pocs dies al bloc de la Harvard Business Review i s’intitula Management Is (Still) Not Leadership.

“[…] Unless we recognize that we’re not talking about management when we speak of leadership, all we will try to do when we do need more leadership is work harder to manage. At a certain point, we end up with over-managed and under-led organizations, which are increasingly vulnerable in a fast-moving world. […]”

Concepcions del lideratge | , , , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink