Posts con el tag ‘Bé’

Dels Borja a Darth Vader

A la sèrie Els Borja que emetia TV3 un dels personatges li comenta a un altre que entre la mort d’un Papa i l’elecció del següent es produïa “un buit de lideratge”. Això és el que passa quan projectem en el passat les nostres concepcions: que no resulta creïble sentir aquella gent parlar de lideratge. Però això no vol dir que qui estigui preocupat avui pel lideratge no es pugui acostar amb profit als clàssics.

L’antiga religió del maniqueisme presentava una divisió primordial del món entre dos principis, el bé i el mal, que al seu torn dualitzaven les nostres vides. El maniqueisme negava la responsabilitat humana pels mals comesos, perquè creia que no eren producte de la lliure voluntat sinó del domini del principi del mal en les nostres vides.

El maniqueisme va ser combatut pel cristianisme, però l’estructura bàsica d’aquesta doctrina ha perdurat en la nostra cultura, la podem veure patent en molts guions cinematogràfics de Hollywood. En aquestes històries el bé lluita contra el mal i tots dos són diferenciables, com dues posicions extremes. Aquest esquema simple ha contribuït a enfortir el cas que els (líders) bons només poden fer el bé, i els (líders) dolents estan condemnats a fer el mal, perquè bondat i maldat depenen de principis diferents.

La dinàmica del lideratge ens ensenya que el mal no és fora, sinó que tots tenim els nostres dimonis interiors. Llums i ombres, humilitat i vanitat, senzillesa i arrogància són parelles de contraris que ens acompanyen en la nostra vida. La frontera entre el bé i el mal és difusa i solem vorejar en moltes decisions i accions.

George Lucas va traslladar a la pantalla, a través de la saga Star Wars, aquesta ambigüitat entre el bé i el mal, i va trencar el vell esquema maniqueu. En les seves pel·lícules, els personatges Jedi són guerrers espirituals connectats a la Força, un poder omnipresent en l’univers que els permet disposar d’unes habilitats úniques. Els posseïdors de la Força poden aprofitar-la per transformar la realitat. Però a diferència del maniqueisme, la mateixa força conté en el seu si dues dimensions: la lluminosa i la fosca. Cadascuna d’elles ofereix habilitats diferents, però la dimensió fosca -que condueix a la mort- és més ràpida d’aconseguir i incontrolable, i és més addictiva, desfigura la fesomia del cos, com és el cas del personatge de Darth Vader. El pas d’una dimensió a l’altra té a veure amb la consciència dels límits per part dels Jedi.

La pel·lícula-saga de Lucas segueix la vida i transformació del nen Anakin Skywalker: comença quan és petit, amb la introducció a la Força, continua ja de jove, amb la conversió en Jedi i l’aprenentatge de l’exercici de la dimensió lluminosa, i arriba finalment a la seva caiguda en la dimensió fosca, que el transforma, d’adult, en Darth Vader. Anakin esdevindrà primer un cavaller Jedi i un heroi de guerra. Però el reconeixement dels altres, les expectatives dipositades en ell i la seva gran autoconfiança faran que sigui cada vegada més arrogant, fins a derivar cap al costat fosc. El pas del bon lideratge al mal lideratge és justament això: una deriva, sovint subtil i imperceptible, que ens acaba transformant. I la transformació dels líders (empresarials, polítics, socials, esportius…) no prové principalment dels fracassos, sinó de la mala digestió dels èxits.

David Owen explora en un llibre les malalties dels dirigents mundials dels últims cent anys i detecta una síndrome que sovint els afecta: la hybris. A la Grècia antiga, la hybris caracteritzava el pecat de desmesura dels herois i, en general, dels homes. Era un acte de intemperància i una demostració de supèrbia pel qual un personatge poderós, inflat d’orgull, tractava els altres amb insolència i menyspreu. El recorregut clàssic de la hybris passava pels cinc estadis següents: èxit, glòria, alteració de la conducta (hybris), error i nèmesi.

Owen assenyala aquests trets erronis característics dels líders afectats per la hybris: 1) Persistència en una acció demostrablement inviable i contraproduent i rebuig de tot consell. 2) Incapacitat per canviar de direcció i admetre que s’ha comès un error. 3) Modificació de les facultats cognitives. Hipomanies: eufòria, autoconfiança desbordant, infal · libilitat. 4) Embriaguesa del poder i d’orgull. 5) megalomania.

A la tragèdia grega, l’arrogància i la desmesura condemnaven els líders a passar de l’èxit i la glòria al càstig de la còlera de Nèmesi, la deessa de la venjança i la justícia retributiva. El càstig tenia com efecte retornar a l’individu als límits superats. Heròdot deia: “La divinitat fulmina amb els seus raigs els éssers que sobresurten massa, sense permetre que es jacten de la seva condició. La divinitat tendeix a abatre tot el que sobresurt en excés “. I el mateix càstig el podem llegir en Eurípides:” Aquell a qui volen destruir, els déus primer el tornen boig “. La hybris com falta, com violència èbria dels poderosos castigada per Nèmesi, ens ajuda a entendre la moral de l’acció dels bons líders com una moral de la mesura, la moderació i la sobrietat, la mesura en totes les coses, el res en excés, la consciència del límit i del nostre lloc en la terra, sense perdre mai el món de vista. Potser no veurem els clàssics parlar de lideratge. Però comprendre millor què significa la hybris, per exemple, ens ajudarà a entendre millor els marges del lideratge d’avui.

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano

(Article publicat a La Vanguardia,  22 de febrer de 2013)

Dimensions del lideratge, Formació del lideratge, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , , 1 Comentari Permalink