Posts con el tag ‘Actituds’

(Re)generació

Hem mantingut en les últimes setmanes reunions amb joves professionals socialment compromesos (organitzats entorn de l’Espai Jaume Vicens Vives) i amb intel·lectuals convocats pel conseller Ferran Mascarell i J. Rigol. Han estat reunions reflexives, organitzades a fi d’entendre la crisi i les seves conseqüències i de consensuar alguna posició sobre el tipus de respostes més adequades que podem donar els ciutadans.

Hi ha una necessitat imperiosa d’entendre la realitat actual, i la sensació que la falta de la veu catalana davant la crisi és més resultat del desconcert i la foscor del moment que de la falta de ganes de fer alguna cosa. Veiem fragments de la realitat, analitzem notícies de caràcter econòmic i financer però amb la sensació que no arribem a captar la complexitat de la situació.

Els joves professionals coincidien que s’acaba aquest món, el nostre món occidental, tal com l’hem conegut i que la combinatòria d’austeritat i creixement pactada entre Angela Merkel i François Hollande no és més que un pedaç provisional a una deriva més profunda que lliga problemes locals i globals i desequilibris entre l’ambiciós bloc de les societats emergents i el progressiu declivi de les societats acomodades occidentals. Arribem al final d’un model, el nostre, però ens costa d’acceptar-ho.

El diàleg dels intel·lectuals va transcórrer més per camins de vivències i impressions personals. “Aquesta és una crisi sense rostre humà, basada tan sols en dades macroeconòmiques i construïda sobre l’argot dels experts: restricció del crèdit, increment del dèficit públic, la prima de risc, etcètera”. “Tornem a desenvolupar hàbits de la postguerra”. “Aquest és un país només per a vells”. “Hem extraviat la destinació comuna que ens prometia la Unió Europea”. “Tenim un problema d’elits i no hem resolt bé el seu relleu”. “Els catalans practiquem un cert pessimisme actiu. És la tendència a veure sempre el got mig buit el que ens fa tenir les nostres millors defenses…”.

Són pinzellades de converses i preocupacions representatius del sentiment de molta gent. En les dues reunions, tanmateix, hi va haver un punt en comú que va quedar obert relacionat amb el tipus d’actituds que convindria promoure entre la ciutadania. Cal dir per avançat que abans s’hauria de fer una bona radiografia de la crisi des de l’anàlisi de les nostres actituds. Una cosa que ara no podem dur a terme. Però sí que almenys podem contribuir a iniciar aquest debat.

En primer lloc, hi ha actituds reactives: por i patiment, desconcert i falta de claus de comprensió, resignació i indignació en dosis diferents. Són respostes derivades de la vivència del mateix procés, que es posicionen davant qüestions bàsiques: per què nosaltres, per què ara, qui ha estat el culpable? Però després existeix un insistent rumrum sobre el tipus de resposta individual o col·lectiva que “hauríem” de donar. Entre els intel·lectuals predominava la de “salvar el que es pugui”. És a dir, la resistència o, millor, la resiliència: la capacitat per superar les adversitats. Tot i que també advertíem que la cara ombrívola de la resistència pot ser un nou conservadorisme o l’immobilisme.

Els joves professionals, per la seva part, analitzaven la possibilitat de transformació real de la societat que podria derivar de la crisi. La seva conclusió era inapel·lable. Quan no hi ha model econòmic ni ideològic alternatius la revolució és impossible i per tant només hi ha lloc per a la revolta (o la supervivència en la mesura possible).

Nosaltres creiem que entre la revolució i/o la revolta hi podria haver un espai per pensar en clau de regeneració. Estem parlant de la capacitat d’un col·lectiu per reconstruir per si mateix les parts fetes malbé o deteriorades. Regenerar és reactivar el desenvolupament d’un ésser viu per restaurar els seus teixits morts en qualsevol dels seus nivells. Des del punt de vista moral, social, polític i econòmic, la regeneració pot ser una manera efectiva de lluitar contra la decadència, la degradació o la corrupció.

Aquesta tasca està vinculada amb la renovació de les elits i, si fa falta, amb el seu relleu. Per això ens agrada reformular-la com a regeneració”. És a ” dir, la missió renovadora que hauria d’assumir una nova generació. La renovació no és patrimoni de l’edat, però sense la incorporació activa de les noves generacions esdevé gairebé impossible.

Ens cal regenerar la política i el valor de la democràcia, tot elevant la mirada de la tàctica a l’estratègia; i ens cal regenerar la gestió pública tot millorant els seus mecanismes i criteris d’actuació. Ens cal regenerar l’economia i el sistema financer i el model de creixement a què va lligada. En cert sentit és necessari construir de nou el país, sense tallar amb el passat o ignorar-lo, però sabent que el marc en el qual ens movem és resultat d’unes circumstàncies que ja no són les nostres i que, per tant, no podem pensar i actuar com si encara ho fossin. I ens fa falta regenerar la vida ciutadana i algunes de les seves virtuts: l’honestedat, el respecte, la contenció, la compassió, l’amabilitat. V. Frankl deia que quan no podem canviar la situació a què ens enfrontem el repte consisteix a canviar-nos a nosaltres mateixos. El que és segur és que la situació que afrontem ens demana canvis en nosaltres mateixos, i no limitar-nos a exigir que ho facin els altres perquè nosaltres puguem continuar igual.

I la regeneració ha de formar part d’aquests canvis.

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano

(Article publicat a La Vanguardia, 15 de juliol de 2012)

Dimensions del lideratge, Formació del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , Deixa un comentari Permalink