Archivo de la categoria ‘Lideratge en el sector públic’

Les crisis simultànies i els nostres valors

Acabem de presentar l’Anuari dels valors 2014, un estudi fet a partir de l’anàlisi de les notícies més susceptibles de generar debat al voltant dels valors aparegudes l’any 2014 als vuit diaris generalistes més importants dels que es difonen a Catalunya.

L’informe explica que el que estem vivint no és una situació particular de crisi que afecta només l’economia i les finances, sinó més aviat una concurrència de crisis que travessen àmbits especialment sensibles de la convivència humana, com ara els àmbits social, polític, institucional, territorial i ètic.

La crisi social posa de manifest una fractura que afecta milions de desocupats, famílies sense ingressos, gent gran desatesa, joves i dones sense futur. La població que pateix les conseqüències d’aquesta fractura experimenta una profunda sensació de fragilitat vital i d’aïllament.

La crisi política i institucional sembla afectar d’una manera semblant el sistema de partits, el paper de la monarquia, la confiança atorgada al Tribunal Constitucional, als òrgans judicials, etc. Els dèficits organitzatius del sector públic, tant de direcció com de gestió, són ben coneguts i han tingut uns efectes desmoralitzadors sobre la ciutadania.

Igualment, la crisi del model territorial de l’estat espanyol -manifestada especialment en el conflicte amb Catalunya- representa un gran desafiament a la continuïtat d’aquest estat tal com va ser dissenyat des de la transició democràtica i l’aprovació de la Constitució actual. Hi ha un notable risc de pèrdua de projecte (“què volem i podem compartir plegats?”) i de legitimació de l’àmbit públic i privat (“¿podem confiar encara en les nostres elits i en les institucions que organitzen la vida en comú?”), que es manifesta en l’erosió del bipartidisme, en la consciència ciutadana de no sentir-se representats, en la indignació, la frustració, la desafecció, les mobilitzacions, la descomposició del vell sistema de partits, la fragmentació política, el desig no tan sols de resetejar Espanya sinó fins i tot d’abandonar-la, la fi de les majories, la propagació de la desconfiança, l’aparició de noves formes de populisme, etc.

Això ha donat peu a l’aparició d’un nou llenguatge i de noves polaritats que han anat fent fortuna en els mitjans de comunicació i les xarxes. Més enllà de les divisions tradicionals entre esquerra i dreta o espanyolisme i catalanisme, parlem ara també d’elits vs. poble, de la casta vs. la gent, de partits vs. moviments, d’aparells vs. assemblees, de vella política vs. nova política, de pantalla de plasma vs. xarxes socials, de majories absolutes vs. pactes i coalicions, de representació/intermediació vs. participació ciutadana, d’unionistes vs. independentistes…

És possible que estigui començant un nou cicle en el qual es parlarà molt de regenerar el sistema, de reinventar la democràcia, de tancar la fractura social, de redefinir el pacte social, de construir un nou país o de refundar-lo, de renovació i de transformació, de nova cultura del pacte. Que se’n parli no vol dir que s’aconsegueixi, però denota un determinat estat d’ànim d’amplis sectors socials. El repte és veure si s’aconseguiran formular i posar en pràctica noves maneres de governar, d’entendre els partits polítics i les institucions, d’entendre Espanya o la no-Espanya, de dissenyar la Catalunya del futur i de ser nous ciutadans, de distribuir el poder i la riquesa, de fer empresa, de treballar, etc.

També està canviant l’accés a la informació i l’ús que se’n fa: ni els governs, ni els partits polítics, ni les elits econòmiques controlen amb la mateixa intensitat amb què ho feien abans el relat de la realitat. Tant a Catalunya com a Espanya processos impulsats per amplis sectors ciutadans han desbordat els partits, de manera que es fa difícil imaginar amb precisió quina serà la deriva futura dels sistemes institucional, social o territorial.

De vegades els moments més foscos, quan es toca fons, porten a l’inici i la possibilitat de moments creatius. L’ Anuari es reafirma en la idea del risc de crisi del sistema i de fi de cicle, però també apunta l’inici d’un de nou. Els llargs temps de crisi, doncs, poden donar pas a nous temps més oberts als canvis. I en aquests nous temps es posaran a prova les nostres actituds personals i col·lectives. Actituds com ara: immobilisme, reforma, ruptura; continuïtat, reconstrucció, innovació; resistència, adaptació, transformació.

Cal posar l’èmfasi en la importància de saber calibrar bé l’oportunitat de cadascuna d’aquestes actituds, però sobretot en la necessitat de vincular els temps de canvi amb els temps dels valors. Cal ser ben conscients de la fragilitat del moment i del risc d’equivocar-nos en l’elecció de les actituds que considerem més adients. I, per damunt de les actituds, els valors han d’acompanyar els processos de canvi. El valor de la raó pràctica, des de l’època dels grecs, era la disposició o la capacitat de deliberar rectament sobre el que és bo en la presa de decisions i en la seva execució pràctica. En moments decisius el valor més preuat és l’activació de la saviesa pràctica, és a dir, estar en condicions de proposar el canvi convenient i la decisió adequada en el moment oportú.

L’apel·lació als valors, avui, després de tot el que ens ha passat, pretén incidir en la millora de les nostres pràctiques, actuals i futures, amb les quals haurem de conduir els canvis possibles. Però, a més, en temps de canvi, la perspectiva dels valors no serveix de receptari sobre les respostes a aplicar, sinó que esdevé un excel·lent instrument per a la formulació de noves preguntes, aquelles que ens poden ajudar a obrir els nostres horitzons. Si volem fer les coses millor que fins ara, no podem deixar d’atendre aquest plantejament.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari ARA, 9 de juliol de 2015)

Pots llegir l’article en format PDF fent clic aquí

Dimensions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge en el sector públic, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

El president i el lideratge compartit

Tinc amics que neguen la possibilitat de l’existència d’un lideratge compartit o distribuït. Són col·legues prou seriosos i preparats per tenir en compte el seu criteri i els seus arguments. El lideratge, diuen, només pot ser individual perquè va unit a les qualitats, les competències o les característiques que molt poques persones tenen i a les funcions que només elles poden executar. Aquestes persones aconsegueixen activar una mena de cercle virtuós d’energia capaç de mobilitzar tot un col·lectiu, i obtenir-ne de vegades resultats extraordinaris. Aquest model ¿clàssic” de lideratge individual el seguim veient practicat a tot arreu, des del món esportiu o empresarial fins al món polític.

No ha estat fins fa ben poc que les organitzacions basades en el coneixement i en valors alternatius han insistit que si volem més descentralització, horitzontalitat, agilitat, empoderament, innovació, transversalitat o coresponsabilitat, ens cal optar per una nova forma de lideratge, el lideratge compartit. No és estrany que en el món de les xarxes socials i de la Generació Y aquesta idea hagi guanyat adeptes. En aquest nou context, les estructures organitzatives no jeràrquiques i els processos ¿assemblearis” de participació (Podem, Guanyem, Construïm) esdevenen la referència.

El dilema entre lideratge individual i lideratge compartit posa avui en joc, entre altres aspectes, la qüestió de l’efectivitat. Podem fixar-nos per exemple en l’àmbit polític. El lideratge únic derivat de la majoria absoluta assolida per Alex Salmond al Parlament escocès el 2011 li va permetre celebrar un referèndum sobre la independència del seu país. “Podem crear un país pròsper i una societat millor. Aquesta és la nostra època i el nostre moment, deixin-nos fer-ho ara”. I Salmond ho va aconseguir, ja que els membres dels partits unionistes (laboristes, liberals i conservadors), clarament en minoria, no van poder fer res per impedir-ho.

Igualment, el 3 d’octubre del 1990 Helmut Kohl va aconseguir en un temps rècord la reunificació de les dues Alemanyes. El 1988 Kohl advertia: ¿Volem que tots els alemanys i tots els europeus escullin lliurement el seu destí i que puguin trobar-lo en una convivència en llibertat”. Quan va caure el Mur de Berlín, el 9 de novembre del 1989, el lideratge únic de Kohl li va permetre actuar amb extrema rapidesa i sense tenir en compte cap negociació internacional (els EUA, l’URSS, França, el Regne Unit) i ni tan sols els mateixos partits alemanys. Cal recordar que el Partit Socialdemòcrata Alemany defensava públicament l’abstenció i que també hi havia moltes reticències entre alguns polítics democristians, com les del mateix president, Richard von Weizsäcker. Malgrat tot, Kohl aconseguiria dur a terme un somni que semblava impossible per a la majoria d’alemanys i indesitjable per a la majoria d’europeus. Per tant, el seu lideratge va ser màximament efectiu.

El 25 de novembre Artur Mas advertia en la seva conferència al recinte del Fòrum que “per orientar i dirigir la política catalana en els propers anys cal(drà) de totes totes saber amb precisió si a Catalunya hi ha una majoria clara a favor de construir un estat, o no. I actuar en conseqüència, en funció de l’escenari triat per la ciutadania a les urnes”. Com Salmond o Kohl, Mas té clar l’objectiu i descriu en el seu full de ruta el què, el com i una part del quan. Però és plenament conscient que aquest quan no depèn només d’ell perquè la fórmula catalana escollida del lideratge sembla que és la del lideratge compartit, és a dir, inclou la societat civil organitzada i mobilitzada i també el conjunt dels partits polítics sobiranistes que podrien sumar per aconseguir la majoria desitjada. Com ell mateix ha reconegut, no han estat els polítics els que han empès la societat, sinó que és la societat la que s’ha guanyat a pols un protagonisme central en la definició de la nova agenda política del país.

Però aquesta fórmula innovadora i segurament inèdita pot ser també fràgil i inefectiva perquè, per ser exitosa, ha de complir uns requisits molt exigents. D’una banda, hi ha les estratègies dels partits, les seves incompatibilitats ideològiques amb els partits rivals i les seves diferents prioritats. El president reclama excepcionalment tenir en compte el tot, però -per definició- els partits (també el seu) són tan sols representants de les parts. Per ells, és més fàcil la confrontació que la coalició, sobretot quan la proposta a compartir no implica formar part del govern. Passa el mateix amb els mitjans de comunicació i els opinadors. La seva funció consisteix a reflectir (i preservar) el pluralisme ideològic a través de la llibertat d’informació, d’expressió i d’opinió. El lideratge, en canvi, per definició, cerca un projecte compartit amb el màxim grau possible de suport i de seguiment. Però ni les forces del Parlament ni l’opinió pública ni les organitzacions socials tenen, d’entrada, la necessitat ni l’hàbit d’enrolar-se en un projecte que no sigui el del seu propi ideari.

D’altra banda, hi ha la qüestió dels egos. Tots els líders (com alguns fiscals) aspiren a tenir els seus 15 minuts de glòria i els agrada fer-se pregar. En el moment de les negociacions, sovint el factor humà, la capacitat de connectar amb l’altre, resulta més rellevant que la qüestió ideològica. Ja es veu que Mas i Fernàndez arribarien abans a un acord que Mas i Herrera. Voler liderar líders és com intentar fer de pastor de gats. A Israel diuen: dos jueus, tres opinions. A Catalunya, si fa no fa, és el mateix. Tots tenim vocació d’entrenador del Barça, tots tenim criteri per fer de president de la Generalitat, ningú reconeix a ningú més autoritat que la seva. Tothom té vocació de líder, ningú de seguidor. La fórmula de Mas, mig expressada en la seva conferència, diu que decidir + sumar = multiplicar. Però aconseguir aquesta suma serà una autèntica tasca de titans. Hem decidit ficar molts galls en el galliner i ara esperem que el resultat sigui miraculós. Com a Antoni Gaudí, als catalans no ens agraden les línies rectes, però de vegades aconseguim autèntiques genialitats.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari ARA, 30 de novembre de 2014)

Concepcions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge en el sector públic, Lideratge polític | , , , Deixa un comentari Permalink

Llegir bé els senyals

A aquestes altures de la partida, ningú no dubta ja que la crisi territorial plantejada des de Catalunya és la més greu que ha viscut Espanya en moltes dècades. Per la magnitud del que està en joc, ni més ni menys que una ruptura amb l’actual estat i la creació d’un de nou, aquesta crisi ha aconseguit finalment fer saltar totes les alarmes institucionals, també a la Unió Europea i als mercats internacionals. Dic finalment perquè a ningú no se li escapa que en les fases inicials d’aquest procés encara eren molts els polítics i analistes espanyols que miraven cap una altra banda tot fent veure que aquí no passava res o que mantenien la tesi tòpic que com que els catalans eren gent d’ordre, pactista i poruga, aquests escarafalls d’amenaça de subvertir l’ statu quo acabarien diluint-se com un terròs de sucre.

Els senyals hi eren i es van fer públics, no com a amenaça sinó com a tendència clara entre la ciutadania, amb tota la ressonància mediàtica que era possible, però els líders espanyols no van moure ni una cella. Tampoc els intel·lectuals.

Deixin-me ara fer públiques dues anècdotes colpidores sobre els errors d’anàlisi que sovint cometem. Era el mes de setembre del 2011, en la trobada anual de lideratge que ESADE organitza al monestir de Sant Benet de Bages. Discutíem sobre el nou cicle polític a Catalunya i Espanya. El professor Ferran Requejo acabava d’afirmar que “si el pacte fiscal fracassa, hi haurà una segona onada independentista a Catalunya, una radicalització de les posicions nacionals”. “O es refà el pacte inicial de la Transició o el camí serà de confrontació i separació”, concloïa. Enric Juliana, un dels millors cronistes de la crisi i un observador privilegiat del moment present, va respondre a l’instant: “El professor Requejo diu que el proper escenari és un increment de l’independentisme a Catalunya. Jo li desitjo que santa Llúcia li conservi la vista, però crec que no”. La reacció de Miquel Roca, veterà en mil batalles parlamentàries, va ser si fa o no fa semblant: “Respecto el món acadèmic, però no hi confio des d’un punt de vista polític”. Tres anys després d’aquest debat, jutgin vostès mateixos quina és la situació avui.

Tancava aquella jornada el llavors ministre de la Presidència, Ramón Jáuregui, un home de mentalitat oberta i segons ell “amic de Catalunya”, que acabava de sentir una llista llarga d’intervencions d’empresaris i pensadors catalans que insistien, advertien i repetien sobre el malestar català envers les institucions de l’estat espanyol. Les seves paraules, espontànies i fora de guió, van ser: “Què hem fet malament perquè jo hagi d’escoltar aquestes coses? I qui les ha fet malament? Perquè jo, sincerament, quan percebo aquest sentiment de decepció a Catalunya no em sento correspost”. Hom aixecava la veu advertint del perill imminent, però els que en teoria haurien d’administrar millor la tasca anticipativa del lideratge consideraven que el problema no era polític sinó d’oculista.

En aquest repàs de cites, n’hi ha dues d’antològiques de Mariano Rajoy que descriuen perfectament el començament d’un cicle que està a punt d’arribar al final. L’octubre del 2005, quan encara era president Zapatero i intentava acomodar les peticions catalanes. Rajoy afirmaba que “el nuevo Estatut es una reforma encubierta de la Constitución”. I ara (octubre del 2014), ja com a president, acaba d’afirmar que “la nueva consulta (catalana) es una forma encubierta de referéndum”. En aquests deu anys de trajectòria Rajoy ha fet literalment d’estàtua política aplicant al cas català la sospita d’una acció criminal i mal dissimulada d’ocultació d’intencions. No debades, l’encobriment en dret penal té la naturalesa de delicte.

Han passat deu anys i a Espanya encara hi ha qui es pregunta sorprès “com hem arribat fins aquí” o, com diu el periodista Arturo San Agustín en el seu darrer llibre, Cuándo se jodió lo nuestro. Però no hi ha hagut un com i un quan únics i decisius, sinó l’acumulació de centenars de petits coms, ara parlamentaris, ara televisius, ara constitucionals, etc., que han acabat per saturar fins al punt crític d’implosió les bases contractuals i emocionals d’una relació.

La virtut del discerniment en el lideratge consisteix a llegir bé els signes dels temps, sobretot quan el temps encara és obert i ens parla. Però quan el cicle temporal s’ha tancat ja no podem llegir per actuar, sinó que tan sols podem interpretar el que ja ha passat. Ara els daus ja corren i no els podem aturar.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari ARA, 5 de novembre de 2014)

Dimensions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge en el sector públic, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , Deixa un comentari Permalink

VIII Jornada de reflexió i debat a Sant Benet (16): Euken Sesé

Euken Sesé, director de Fomento de San Sebastián, va aprofundir en la responsabilitat de les ciutats, des del punt de vista de les institucions públiques, per afavorir i potenciar la iniciativa emprenedora: com es pot canviar l’ecosistema perquè aquest sigui més favorable?

Pots consultar el vídeo a ESADE.tv o a la pròpia web de la Càtedra

 

Concepcions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge empresarial, Lideratge en el sector públic, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , Deixa un comentari Permalink