La Mafalda i el Manolito en la política

Hi ha dos personatges entranyables de l’humorista gràfic Quino que segur que deuen recordar. Són la Mafalda i el seu amic Manolito. Tots dos reflecteixen opcions vitals radicalment diferents i fins i tot oposades. La Mafalda representa l’idealisme, l’inconformisme, el rebuig a la injustícia, a la guerra, a les armes nuclears, a la fam, al racisme, etc. Quino la presenta com una defensora de la pau, els drets humans i la democràcia; una nena que incomoda freqüentment els adults amb les seves preguntes impertinents i desinhibides sobre els convencionalismes socials i les contradiccions de la conducció política del món.

cc Quino

Per contra, el Manolito, fill d’un comerciant de barri, encarna les idees capitalistes i conservadores. És ambiciós, pràctic, realista, materialista, treballador i un hàbil comptable. Ajuda a la venda i distribució de mercaderies al magatzem del seu pare i està al corrent de totes les operacions d’entrada i sortida de diners de la botiga. Sempre amb els peus a terra, no té fantasia ni imaginació, però sap el que vol realment a la vida. La seva principal aspiració és convertir-se en un important executiu amo d’una cadena de supermercats i enviar Rockefeller a la fallida. Demostra sempre un gran oportunisme comercial (ven als seus amics llaminadures a crèdit, anotant els interessos a la seva llibreteta; inventa maneres de fer publicitat del magatzem del seu pare) i detecta qualsevol oportunitat financera i de negocis que se li presenti. Hi ha algunes frases memorables del seu repertori: “Com pot saber algú si una cosa és bonica si no sap quant costa?”; o bé: “No, esclar que els diners no ho són tot… també hi ha els xecs”.

La Mafalda i el Manolito són com la cara i la creu i, no obstant, són amics. Abusant de la imatge, fins i tot podríem dir que es complementen, ja que les dues visions aporten un punt de vista diferent i necessari sobre el coneixement i la manera d’apropar-se a la realitat.

Al meu parer, totes dues figures també estan presents en el món de la política. Hi ha líders que apel·len als principis i tenen capacitat de transmetre’ls i hi ha polítics que tenen idees i capacitat de dur-les a la pràctica. Els uns són idealistes, els altres pragmàtics; els uns es mouen per valors, els altres saben que han de gestionar interessos; els uns prediquen, els altres intenten dar trigo ; els uns són els vetlladors de la puresa, els altres de l’eficàcia; els uns aspiren a defensar el bé comú, els altres aporten solucions.

Com hem pogut comprovar durant el mandat de Barack Obama, en les democràcies actuals una de les principals dificultats del lideratge consisteix precisament a saber unir promeses i realitats, projectes i plans de realització, somnis i fets. Aquesta dicotomia queda reflectida també en una mena d’inevitable especialització dels polítics. Com indica Felipe González en el seu darrer llibre, sembla que alguns polítics tenen principis, però no tenen idees; d’altres posseeixen idees, però estan mancats de principis; i no escassegen els que no tenen ni idees ni principis. Finalment, esclar, hi ha també aquells que tenen idees i principis.

Aquesta classificació, encara que sigui molt esquemàtica, ens ajuda a comprendre per què és tan difícil que les expectatives del lideratge polític s’acompleixin. És fàcil tenir el cap als núvols com la Mafalda, o els peus a terra com el Manolito; el difícil és saber combinar les dues funcions aportant el millor de cadascuna. Des del front ideològic és relativament fàcil defensar, per exemple, el principi d’una escola pública de qualitat (i on diem escola apuntin, si volen, sanitat, justícia, seguretat, administració, etc.); el que és difícil és tenir idees i competències de gestió per aportar solucions i oferir respostes a aquesta petició quan els recursos (econòmics i polítics) són escassos. I, en sentit invers, hi ha actituds de polítics sense principis i sense escrúpols que en nom de l’eficàcia, o de fer caure l’adversari, o de guanyar vots, o de presentar un resultat “brillant”, poden saltar-se qualsevol valor, ideal o límit ètic i assolir el que buscaven. Els exemples i les combinacions podrien seguir.

Necessitem principis que mobilitzin la gent cap a un ideal de vida en comú, i necessitem paraules per saber comunicar-los. Però també necessitem idees i mètodes de gestió propers als principis defensats i que aquestes idees es puguin traduir després en fets reals que millorin les nostres vides i ens apropin a l’ideal compartit. És a dir, necessitem convicció i capacitat d’execució, compromís amb un projecte i destresa per posar-lo en pràctica. I tot això no ho necessitem per separat, sinó junt. Aquesta és la màgia però també encara la raresa del bon lideratge.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari Ara, 28 de gener del 2014)

Concepcions del lideratge, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , ,

Deixa un comentari

El correu electrònic no es publicarà

*

*

*

Pots utilitzar aquests TAGS i atributs HTMl: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*