Mandela com a líder

Per a molts, Nelson Mandela ha estat un dels grans líders de l’últim segle. Es tracta d’un clar exemple de que es pot ser enormement eficaç i, alhora, una persona arrelada en valors profunds i compromisos que poden donar no només sentit a una vida concreta sinó modificar societats senceres pel bé del conjunt dels seus membres.

Hi ha moltes facetes de la vida de Mandela com a líder que es podrien ressaltar: una gran visió política, la seva intel·ligència, la seva capacitat negociadora… No obstant això, m’agradaria centrar-me en allò que, al meu parer, és nuclear: d’on obtenir l’energia vital per ser-se constantment fidel a si mateix i a la lluita pels drets essencials de les persones, fins i tot en les pitjors circumstàncies i davant de situacions de fracàs evident?

És molt difícil d’entendre el comportament de Mandela sense conèixer una mica de la seva vida a la presó, aquests 27 anys que el van transformar i alhora el van arrelar en les conviccions relacionades amb el que va viure de petit: el tracte discriminatori, la violència física, la vexació constant…

Recordo una dada de la seva autobiografia (El llarg camí cap a la llibertat) especialment dura.  Els presos de Robben Island estaven classificats en diversos nivells, bàsicament en funció del grau de col·laboració amb el sistema i els caps del centre penitenciari.
Mandela, evidentment, estava en el pitjor dels nivells, i això feia que tingués molt pocs drets. Entre ells, només mitja hora de visita cada sis mesos i el dret a rebre i escriure únicament dues cartes l’any, on no podia esmentar mai la política ni els assumptes d’actualitat.

No van ser ni una ni dues les ocasions en què després de mesos d’espera per veure la seva família durant 30 minuts li comunicaven, el dia anterior, sense causa justificada, que s’havia anul·lat la visita.

Imaginin com s’havia de sentir Mandela en aquells dies, amb la perspectiva d’un empresonament de per vida. No obstant això, va sortir de la presó, l’11 de febrer de 1990, sense desig de venjança, sense ressentiment, predisposat al perdó i a mirar endavant i impulsar un projecte il·lusionant, compartit també per aquells que fins llavors havien estat els seus enemics i els seus carcellers.

Torno a fer-me la pregunta, per a mi fonamental: d’on obtenia l’energia i la vitalitat per alimentar aquesta manera de ser i de fer? En la teoria sobre el lideratge és difícil trobar-hi factors explicatius.

És freqüent parlar d’estils de lideratge, de factors situacionals, de trets de personalitat o del caràcter, però en canvi, ho és poc parlar de conviccions profundes, de qualitat humana… o de la vida interior. Però sense aquestes qüestions és difícil donar resposta a aquesta pregunta central.

Tinc la convicció que la seva experiència vital de connexió, proximitat i amor pels seus és el factor explicatiu clau de la seva capacitat d’identificar-se amb els seus companys i els seus aliats. Però a poc a poc la identificació i amor pels altres s’expandeix. Aquests altres ja no són només els xosa, la seva ètnia natal, o els companys del Congrés Nacional Africà ( CNA ), sinó que esdevenen cada vegada més i més nombrosos, malgrat les horribles condicions de la seva vida.

És un procés progressiu: primer és l’amor natural pel propi, el viscut en família, a l’escola i amb els amics. Una segona expansió es dóna a la universitat, a Johannesburg i en la seva militància política al CNA. Però segueix quedant el més difícil: incloure-hi els altres, els seus enemics i maltractadors. La seva incorporació neix de la seva experiència del perdó. Una experiència que ell viu com a alliberadora, no pas com a imposició, i que pot tenir el seu origen en la contemplació de la part més humana dels qui en aquell moment eren els seus enemics.

Potser va sorgir de l’estudi de la poesia i de les tradicions dels afrikaners, inicialment amb l’objectiu de poder-los combatre millor. I probablement aquesta actitud tingui relació amb la curiositat intel·lectual de Mandela, amb el rigor del seu pensament i amb el seu compromís, que el va portar a conèixer més els seus rivals i a servir millor els seus. En definitiva, la clau fou l’hàbit d’identificar-se i vincular-se afectivament amb els altres. I per Mandela això va ser possible perquè ho va treballar des de la infantesa.

Al meu entendre, la profunda qualitat humana, basada en una vida interior rica, juntament amb altres competències i coneixements, fa que Mandela hagi estat un dels millors líders dels últims cent anys. No ha estat perfecte -la seva vida té zones fosques, com ara les seves relacions familiars- i no és bo fer-ne un ídol, però sí que és un gran referent que ens ha d’inspirar a tots.

Carlos Losada

(Article publicat a El Periódico de Catalunya, 7 desembre del 2013)

Concepcions del lideratge, Dimensions del lideratge, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , , ,

Deixa un comentari

El correu electrònic no es publicarà

*

*

*

Pots utilitzar aquests TAGS i atributs HTMl: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*