Archivo del Novembre, 2013

Discursos que han fet història: La dissolució de la Unió Soviètica (URSS)

Aquesta setmana us oferim un nou article de la sèrie Discursos que han hecho historia del diari Cinco Días. L’article d’avui analitza el discurs que va pronunciar Mikhaïl Gorbatxov el 25 de desembre de 1991: La disolución de la Unión Soviética (URSS).

Podeu llegir el discurs sencer aquí, i a continuació hi trobareu el comentari de David Murillo, Professor del Departament de Ciències Socials d’ESADE.

GORBATXOV, EL LÍDER QUE VA SABER MARXAR

El dia abans de Nadal de l’any 1991, Gorbatxov feia el seu últim discurs com a president de la Unió Soviètica. En un discurs serè i sincer, abandonat pels seus antics aliats i per les regions ja emancipades, Gorbatxov certificava l’extinció de la Unió Soviètica: “Com a conseqüència de l’escenari recentment format, la creació de la Comunitat d’Estats Independents, cesso de les meves activitats com a president de la URSS. Prenc aquesta decisió a partir de consideracions basades en principis morals.”

L’última fase de la guerra freda iniciada pel president Reagan havia deixat l’URSS contra les cordes. Esgotada en el front intern, en l’econòmic i en el cultural, l’arribada de Gorbatxov a la secretaria general del comitè central del PCUS, el 1985, s’encarregaria de portar l’esperança a un país extenuat. Amb la Glásnost (política de transparència) les diferències culturals i ètniques de la Unió van sorgir a la superfície. La història censurada (el Pacte secret d’agost de 1939 entre Stalin i Hitler per repartir-se Polònia i els països bàltics o la matança d’oficials polonesos de Katyn, de 1943) van sorgir abruptament a la llum. El desig de llibertat es va desbordar. La Perestroika (reconstrucció econòmica) només va servir per desencadenar la voluntat de reformar el què era irreformable. La distància entre les expectatives generades i la tossuda realitat, lluny de disminuir, augmentava. La lluita entre reformadors i immobilistes estava servida. A l’estiu de 1991, en un Estat ja en descomposició, Gorbatxov va ser detingut en una datxa de Crimea. El reformador rus Boris Ieltsin va precipitar la fi del cop d’estat des de Moscou i es va consolidar com l’estrella emergent de Rússia. L’URSS es desintegrava.

En aquest últim discurs Gorbatxov admetia la impossibilitat de mantenir la Unió que tant desitjava: “el procés de renovació del país, així com els canvis radicals en el món, van resultar ser molt més complicats del que es podia esperar“. Parlava ja per a la posteritat. La seva contribució, consumar el traspàs de poders d’una entitat política que deixava d’existir. El seu lideratge: comprendre la situació, entendre que el seu paper històric (fer possible la transició) havia quedat enrere, i deixar el seu càrrec amb dignitat i generositat. Pocs líders saben fer front a l’últim revés i marxar amb dignitat. No hi ha res més difícil que entendre que el teu temps ha passat. Sovint arrosseguen orgulls, desitgen revenges i segones voltes. Volen fixar el que d’ells dirà la història i deixar una estampa més bella que la del moment final. Una empresa sens dubte massa ambiciosa per als simples mortals.

En el comiat, Gorbatxov, va enarborar els valors que va defensar i pels quals va lluitar en el període crucial que li va tocar viure: la llibertat econòmica, els drets humans, la democràcia i l’optimisme. “Un gran avenç s’ha aconseguit en el camí cap al canvi democràtic. Les eleccions lliures, la llibertat de premsa, les llibertats religioses, els òrgans representatius del poder, el sistema multipartidista, tot això s’ha fet realitat. Els drets humans són reconeguts com a principi suprem“. En el seu balanç de gestió, concís, va comentar: “Ens vam obrir al món, vam deixar d’interferir en els assumptes d’altres i de destinar tropes més enllà de les fronteres del país, i la confiança, la solidaritat i el respecte ens van ser tornats com a resposta. ”

No li va agradar el que va arribar després d’ell en el terreny polític. Amb posterioritat, en més d’una ocasió, es mostraria frustrat per les barreres i els impediments que van impedir rellançar el seu projecte polític. Amb tot, sempre va saber situar-se per sobre del context, mantenir el seu llegat històric i entendre que el seu gran moment va deixar d’existir el 1991.

David Murillo

(Article publicat al diari Cinco Días, 5 d’agost del 2013)

L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Discursos que han fet història: “Ich bin ein Berliner”

Demà divendres, 22 de novembre de 2013, farà 50 anys de l’assassinat de John F. Kennedy a Dallas (Texas). La seva mort violenta va contribuir a refermar encara més la figura d’un president convertit en mite ja durant el seu mandat.

Coincidint, doncs, amb el cinquantè aniversari de la seva mort, la Càtedra us vol oferir un article sobre un dels seus discursos més cèlebres, pronunciat a Berlín el 26 de juny de 1963: Ich bin ein Berliner. Aquest article s’emmarca, un cop més, en la sèrie de textos que van aparèixer al diari Cinco Días durant els mesos de juliol i agost de 2013 sota el títol de Discursos que han hecho historia.

Podeu llegir el discurs sencer aquí i a continuació hi trobareu l’article de Pau Mas, coordinador de la Càtedra LideratgeS d’ESADE.

EL VOSTRE DESTÍ ÉS EL NOSTRE, JUNTS GUANYAREM

Ich bin ein Berliner ha passat a la història com un dels millors i més citats discursos de John F. Kennedy, president dels Estats Units entre els anys 1961 i 1963, quan el seu mandat es va veure truncat pel seu violent assassinat. El discurs va ser pronunciat el 26 de juny de 1963, gairebé dos anys després de la construcció del mur de Berlín, l’expressió més vívida i tràgica de la Guerra Freda. Aquest dividiria l’antiga capital alemanya en dues parts durant gairebé 30 anys i convertiria la part occidental en un enclavament de la República Federal Alemanya en plena Deutsche Demokratische Republik (RDA, en l’acrònim català), sota domini soviètic des de la victòria aliada.

Després de la fi de la Segona Guerra Mundial la unitat de les Forces Aliades ràpidament es va esvair. Derrotats Hitler i el feixisme, la pugna entre capitalisme i comunisme va intensificar la lluita pel control geopolític de Mitteleuropa, del qual depenia l’hegemonia i la supervivència d’ambdós blocs. Naixia el Eisener Vorhang, el famós Teló d’Acer, frontera política, ideològica i física entre Europa Occidental i el bloc comunista, que reproduiria la Guerra Freda a escala meso (Alemanya) i micro (Berlín). A Alemanya, a Berlín, es jugava una partida d’abast internacional, que va posar a prova la resistència dels EUA en múltiples ocasions. El bloqueig de Berlín (1948/49), el tancament de les fronteres entre les dues Alemanyes decretat per la RDA (1952) o la construcció del mur (1961) són només tres dels molts moments que van exigir compromís, lleialtat… i solucions pràctiques per part dels EUA.

El 1963 Kennedy va visitar un Berlín ja dividit. Berlín -desanimat, angoixat, exhaust- va proferir una càlida benvinguda a un president carismàtic, que generava grans expectatives als EUA. Cèlebres són els discursos sobre la Nova Frontera (1960) o sobre l’objectiu de fer arribar l’home a la lluna (1961). El discurs pronunciat a Berlín no va defraudar, va seduir al poble berlinès i va catapultar el seu lideratge de l’àmbit nacional a l’esfera internacional. El missatge era: davant d’un mur infranquejable, ponts; davant del bloqueig, compromís; davant la submissió, resistència; davant l’opressió, llibertat.

Del seu discurs té especial transcendència la breu frase Ich bin ein Berliner, pronunciada així, en alemany. Una frase curta, aparentment senzilla, sense transcendència. No obstant això, es tracta d’una frase magistral, pels seus múltiples significats ocults, pel seu alt voltatge emocional i per la seva intencionalitat indubtable: va saber identificar l’estat d’ànim dels berlinesos, angoixats davant la recrudescència de les relacions entre occident i el bloc comunista (us entenc, per això sóc aquí); va saber establir un vincle emocional amb els berlinesos (sóc un dels vostres); va saber canalitzar les ànsies de llibertat, vinculant el futur dels berlinesos al destí dels Estats Units i del món lliure (no esteu sols, jo us acompanyo); va saber alinear els berlinesos amb els interessos americans en una causa comuna: la lluita per la llibertat, la lluita contra el comunisme (tenim un somni comú), i per sobre de tot, va saber donar sentit i propòsit històric a les seves dificultats, a les seves penúries i als seus sacrificis (el vostre destí és el nostre, junts guanyarem). I tot condensat en una única frase, pronunciada en el lloc adequat i en el moment adequat. El mite estava servit.

Pau Mas

(Article publicat al diari Cinco Días, 29 de juliol de 2013)

Dimensions del lideratge, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Discursos que han fet història: “Puc prometre i prometo”

Un cop més, us oferim un nou article de la sèrie Discursos que han fet història, publicat pel diari Cinco Días durant els mesos d’estiu d’enguany.

En aquesta entrada hi trobareu el discurs que va pronunciar Adolfo Suárez el 13 de juny de 1977: Puedo prometer y prometo. Podeu llegir el discurs sencer aquí i a continuació hi trobareu l’article de Francisco Loscos, professor del Departament de Direcció de Persones i Organització d’ESADE.

UN COMPROMÍS ASTUT I IMPECABLE

El 15 de juny de 1977 es van celebrar a Espanya les primeres eleccions democràtiques Després de la mort del dictador Francisco Franco.

L’entorn sociopolític era molt complicat. Joan Carles I havia estat nomenat rei d’Espanya el 22 de novembre de 1975. Carlos Arias Navarro, president del primer govern del nou estat, va fracassar en el procés de transformació democràtica. No va saber, no va poder, o no li van deixar, gestionar dues variables clau: d’una banda , el desig no-reformista de la majoria dels partidaris del franquisme, i per altra, el desig de reformes accelerades i radicals dels que portaven dècades esperant el canvi. El juliol de 1976 el rei va nomenar Adolfo Suárez president del Govern. Tot i la desconfiança generalitzada, Suárez va aconseguir impulsar les reformes necessàries perquè el 15 de juny de 1977 no només s’estrenés un nou estat democràtic, sinó també que totes les forces polítiques de l’esquerra hi poguessin participar.

Suárez crea un partit polític a imatge i semblança seva, la Unió de Centre Democràtic (UCD), amb el qual es presenta a les eleccions. En vigílies de la jornada electoral Suárez pronuncia un discurs, emès per TVE, en el qual utilitza el famós “Puc prometre i prometo”, sens cap dubte l’afegitó polític més impactant de la recent història política del nostre país. Si analitzem el discurs de Suárez des del prisma situacional d’aquell moment històric, i des d’una perspectiva més actual de lideratge transformacional, en podem extreure algunes reflexions molt interessants.

En primer lloc, l’objectiu del discurs va ser la creació d’una visió compartida del que hauria de configurar els valors essencials del nou Estat de Dret. Per a això va gestionar l’audiència, la filosofia i el compromís de forma impecable. Una audiència immadura democràticament, però que desitjava i necessitava “comprar” un projecte polític. Una filosofia que conjuminava una dimensió més pròpia del llarg termini (visió estadista) amb una altra pertanyent a l’esfera del curt termini (visió política). I un compromís molt astut que connectava impecablement les emocions del “poder fer” (puc prometre) amb les del “fer” (prometo)

En segon lloc , el discurs va tenir l’habilitat de convertir un escenari d’inquietuds i temors en un espai de confiança. L’inici del discurs va estar focalitzat en les tres grans promeses que s’havien complert. No eren promeses banals. A més de vitals eren propietàries d’un impacte emocional extraordinari. Es referien a la devolució de la sobirania, a la transició en pau, i a que totes les famílies polítiques tinguessin el seu espai.

En tercer lloc, el lideratge de Suárez va sortir reforçat després del discurs. D’una banda, el contingut del mateix va provocar una simbiosi entre Adolfo Suárez i el seu partit polític que va fer possible el triomf de la UCD davant del PSOE. D’altra banda, el llenguatge corporal davant de la càmera va estar absolutament alineat tant amb les paraules (seguretat) com amb l’entorn (confiança). El lideratge de Suárez va ser un gran atractor de vots perquè va mostrar un estat d’atracció emocional positiva (PEA) extraordinari.

I en quart lloc, el missatge, estructurat al voltant de l’impactant “Puc prometre i prometo” va generar un enorme efecte de contagi emocional. Va ser un missatge que va tenir la capacitat d’aconseguir que el poble “comprés” i “somiés” amb aquesta visió que Adolfo Suárez tenia i compartia, alhora que l’habilitat de resultar inoblidable.

Francisco Loscos

(Article publicat al diari Cinco Días, 22 de juliol de 2013)

Concepcions del lideratge, Dimensions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , Deixa un comentari Permalink

Discursos que han fet història: “La pau mundial no pot salvaguardar-se sense esforços”

Us oferim, novament, un post de la sèrie Discursos que han fet història, publicat pel diari Cinco Días durant l’estiu d’enguany: el discurs pronunciat per Robert Schuman el 9 de maig de 1950 “La pau mundial no pot salvaguardar-se sense esforços”.

Podeu llegir el discurs sencer aquí i a continuació hi trobareu l’article d’Eugenio M. Recio, professor honorari d’ESADE.

RECORDANT ELS ORÍGENS DEL PROJECTE EUROPEU

De la creació de la Comunitat Econòmica del Carbó i Acer (CECA) , que és l’origen de la UE, es poden treure lliçons importants per a la gestió de les empreses.

Des d’un punt de vista estrictament empresarial, l’ampliar el medi físic permet a les empreses disposar de més recursos i, per tant, escollir els necessaris per a la producció en millors condicions. En el cas de la CECA, França i Alemanya podrien explotar els recursos del carbó i acer en els jaciments que oferissin millors avantatges per a les empreses de cada país, cosa que no passava quan els separaven les fronteres nacionals.

La proposta d’aquest projecte la va fer el ministre d’Afers Exteriors de França Robert Schuman el 9 de maig de 1950. En una Declaració de Govern va proposar  que se sotmeti el conjunt de la producció franco-alemanya de carbó i d’acer a una Alta Autoritat comuna”. Amb la creació d’aquesta Comunitat Econòmica, lucrativa per a les empreses de tots dos països, es buscava, però, una altra finalitat. Per això en la seva Declaració el ministre aclareix l’objectiu subjacent afirmant que es tracta de “recórrer la primera etapa cap a una federació europea, que és indispensable per a la preservació de la pau”, de manera que “l’oposició secular entre França i Alemanya sigui eliminada”. Però com “Europa no es farà d’una vegada, ni en una obra de conjunt sinó gràcies a realitzacions concretes que creuen, en primer lloc, una solidaritat de fet” es recorre al control comú de factors de producció importants per a la guerra i per a la reconstrucció europea .

En els temps de crisi que vivim, en què per diverses causes està apareixent una desafecció al projecte europeu, especialment per qüestions econòmiques, seria molt útil recordar els motius i estratègies que van donar origen al projecte europeu.

Les empreses dels 27 països, que integren actualment la UE, s’han pogut beneficiar en aquests anys dels avantatges d’un encara no acabat mercat unitari, que permet disposar dels recursos productius en millors condicions en tenir un espai més ampli per a la seva selecció. I si se seguís avançant en el mercat interior això podria repercutir també favorablement en la situació de l’ocupació, ja que hi ha països comunitaris en què escasseja l’oferta de mà d’obra en relació amb la demanda i altres, com el nostre, en què passa el contrari.

Però aquest avantatge econòmic, com repetidament recorda Schuman en la seva Declaració, ha de transcendir al terreny polític: “la creació d’aquesta potent unitat de producció, oberta a tots els països que vulguin participar-hi, proporcionarà a tots els països, als que agrupi, els elements fonamentals de la producció industrial en les mateixes condicions i establirà els fonaments reals de la seva unificació econòmica. Aquesta producció s’oferirà a tothom sense distinció ni exclusió, per contribuir a l’augment del nivell de vida i al progrés de les obres de pau … d’aquesta manera … s’introduirà el ferment d’una comunitat més àmplia i més profunda entre països que durant tant temps s’han enfrontat en divisions sagnants”.

Tant de bo que el record d’aquests primers passos de la Comunitat Europea ens faci afrontar la superació de les dificultats presents amb el mateix ànim amb què ho van fer els nostres predecessors i ens lliurem dels nacionalismes populistes interns i dels que des de fora, un cop més, intenten enfonsar un projecte que tant pot aportar al benestar global. Les properes eleccions al Parlament Europeu del mes de maig del 2014, ens ofereixen una gran oportunitat a tots els ciutadans de contribuir-hi.

Eugenio M. Recio

(Article publicat al diari Cinco Días, 15 de juliol de 2013)

Concepcions del lideratge, Dimensions del lideratge, Lideratge polític | , , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink