Els valors en una societat pluralista

Avui en dia, si no parles sovint de valors (i, sobretot, de la seva crisi) no ets ningú. Fóra convenient començar a reconèixer que és impossible parlar de valors parlant només de valors; o mirant definicions en el diccionari. Els valors remeten a formes de vida: només entendrem els  valors atenent a les formes de vida que emparen, i no a què en diu el diccionari. Només així podrem dir que els valors emmarquen, orienten i potencien la nostra pròpia vida.

cc IGNOT

Vivim en un context de canvi, innovació, mobilitat i interdependència. Les nostres coordenades han esdevingut flonges com els rellotges d’en Dalí. El nostre temps ha deixat de ser analògic i ha passat a ser digital. La nostra atenció s’ha dispersat en diverses pantalles alhora. I, és clar,  al final ja no sabem on som.

Transmetre valors és transmetre formes de vida (maneres de fer,maneres de sentir i ’interpretar, maneres de veure i de viure). Però que els valors situïn i orientin no vol dir que ens hem de dedicar a anar-los enunciant i repetint. El que ens permetrà situar-nos i orientar-nos en el món creïblement és la nostra qualitat personal que és la que acull i engendra valors. Per això, formar en valors avui vol dir afavorir una experiència de creixement personal en qualitat humana.

Abans el nostre compromís i la nostra responsabilitat consistien en l’acceptació o el rebuig d’un paquet normatiu que la societat i les seves institucions ens presentava en nom d’uns valors, que ens donava identitat. Avui el nostre compromís i la nostra responsabilitat consisteixen a anar recreant i discernint formes de vida des de la nostra llibertat responsable, des de la qual ens identifiquem i amb la qual identifiquem els nostres valors de referència.

Per això, en el context actual, la pregunta clau no és quins valors s’han de transmetre, sinó com s’aprenen els valors. Hem de passar de centrar-nos només en la transferència de continguts a la generació de processos de creixement i maduració. I aquests processos no poden ser tan sols de socialització, sinó que han de ser també de personalització.

Més que crisi de valors, doncs, el que hi ha és una pluralització dels valors, que ja no se sostenen en la força, el poder, l’autoritat, la jerarquia o la tradició. Aquesta pluralització és el que és viscut subjectivament com a crisi, sobretot per part dels qui identifiquen els valors amb un paquet normatiu rígid i tancat. Un cert pluralisme ha passat a ser el marc de referència de la configuració dels valors personals i socials en les nostres democràcies avançades. Però el pluralisme ja no consisteix en la mera coexistència de persones que viuen i veuen la vida de diferents maneres, sinó que –per bé o per mal– és un fet que s’ha convertit en valor i en un valor suprem: el valor que ordena la diversitat de valors. El valor del pluralisme (i d’altres valors procedimentals) és el valor que podem compartir quan reconeixem que no compartim o no estem obligats a compartir tots els valors substantius.

Com hem mostrat en el llibre Valors tous en temps durs, el pluralisme és un factor que afavoreix el procés d’individualització, perquè per si mateix qüestiona l’absolutització de la validesa d’un qualsevol patró de vida normatiu. Però no necessàriament afavoreix un procés de personalització. Per això el pluralisme posa també a prova la nostra autenticitat, perquè ens interpel·la a ser coherents amb els valors triats i amb l’estil de vida que en deriva. Posa a prova la qualitat dels valors triats i la qualitat dels subjectes que els formulen. És a dir, posa a prova la qualitat del nostre projecte de vida.

Evidentment, podem evitar fer front al repte del pluralisme en els valors per mitjà de succedanis.. N’esmentem tres. El pragmatisme del qui pensa que qui dia passa any empeny; el cinisme de qui circula a tota velocitat del pluralisme al tot s’hi val; o el fonamentalisme de qui en lloc de trobar el seu lloc en el món voldria que tot el món fos com el seu lloc. Què voldrà dir, doncs, ser una persona moralment educada en una societat pluralista? Com a mínim s’ha de tenir en compte la integració viscuda entre la formació de la personalitat; la capacitat d’aprendre, socialitzar-se i de relacionar-se; el desenvolupament de la sensibilitat; la capacitat de   comprendre l’existència; l’obertura a la dimensió reflexiva i contemplativa i la disponibilitat al silenci i l’arrelament interior. I aquí “tenir en compte” vol dir treballar i desenvolupar aquests àmbits vitals.

Al capdavall, allò que concreta quin és el nostre lloc en el món és el nostre projecte de vida, que és el que dóna sentit i contingut als valors que proclamem. Perquè viure no és navegar mentalment entre possibilitats ni delectar-se en el gaudi emocional, sinó arriscar-se a donar forma a alguna possibilitat. Tal vegada incerta, ni que sigui pel simple fet que n’hi podria haver d’altres. Però alguna n’hi ha d’haver, si no volem passar per la vida sense que la vida passi per nosaltres. I val a dir que allò que defineix i dóna qualitat a un projecte són els valors que assumim com a propis I amb els quals ens identifiquem.

Un projecte és més –molt més!– que tenir objectius i estratègies. Un projecte dóna resposta, simultàniament, a dues preguntes: en quin món vull viure? I, com vull viure en el món? Una resposta que ha de ser necessàriament personal, però que només es pot construir en diàleg amb els altres i mitjançant uns compromisos compartits.

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano

(Article publicat a La Vanguardia, 4 de gener de 2013)

 

Dimensions del lideratge, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , ,

Deixa un comentari

El correu electrònic no es publicarà

*

*

*

Pots utilitzar aquests TAGS i atributs HTMl: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*