Archivo del Novembre, 2012

25-N i després: vuit qüestions

Article publicat en el diari ARA el 13 de novembre de 2012:

Els catalans decidirem democràticament el 25-N cap on volem encaminar el nostre futur. Fins que no es faci el recompte final de vots i es formi el nou Govern és difícil assegurar res. Però com que encara no tenim respostes, el que podem fer és avançar algunes preguntes que, al meu parer, convindria començar a plantejar-se ara mateix.

1. Continuarà l’ofensiva espanyola? Sí, i de manera creixent. Fins al dia 25 l’ofensiva contra la proposta sobiranista s’accentuarà en tots els nivells, el mediàtic, el polític i el diplomàtic. En el millor del casos es rebutjaran les raons i el full de ruta sobiranistes; en el pitjor dels casos les crítiques seran ad hominem, contra Artur Mas. L’objectiu és desacreditar i desinflar l’eufòria independentista.

2. CiU assolirà la majoria absoluta? El marge de maniobra de què disposarà Artur Mas es veurà condicionat per aquesta qüestió. Alex Salmond, el líder del Partit Nacional Escocès, va assolir la majoria absoluta en les eleccions del 2011 i això li va reduir els entrebancs parlamentaris per impulsar el referèndum per la independència i per negociar bilateralment amb David Cameron els detalls de la consulta. Un resultat inferior als 68 escons serà venut a Espanya com una derrota i a Catalunya donaria més protagonisme als dos possibles partits amb qui pactar, ERC (que voldrà accelerar encara més el procés) i el PSC (que podria frenar-lo). En ambdós casos la multiplicació d’actors i la necessitat de pactes podrien dificultar el procés. La responsabilitat d’ERC i el paper que hi jugui el seu líder, Oriol Junqueras, poden ser decisius.

3. Quina serà la segona força política del Parlament? Hi ha tres partits en disputa pel segon lloc: el PSC, el PP i ERC. El partit líder de l’oposició ocuparà un lloc destacat en els procediments parlamentaris i en l’opinió pública i, a més, es presentarà com l’alternativa de govern.

4. Quina proporció d’escons representaran els partits sobiranistes al Parlament? Si CiU, ERC i ICV sumen o superen els 90 escons (sobre un total de 135) dues terceres parts del Parlament serien partidàries de realitzar una consulta d’autodeterminació, la qual cosa hi donaria molta legitimitat. Els escenaris òptims per a l’acceleració de la consulta combinarien l’alta participació electoral amb la majoria absoluta de CiU i/o una important majoria sobiranista disposada a cooperar. Aquesta situació permetria imaginar dos nivells d’actuació parlamentària diferents: una majoria de dos terços que donés suport al president en la consecució de l’estat propi i la mateixa majoria fent el seguiment crític tradicional de l’acció del Govern.

5. Quin destí li espera al PSC? Fa poc Salvador Cardús presentava aquest balanç demolidor de la deriva del PSC: “Eix nacional confús; lideratge tendre; posició ideològica qüestionada; horitzó periclitat; capacitat de gestió discutida… I, sobretot, erosió interna i externa”. És difícil resumir millor la situació d’aquest partit. El PSC continua vivint en una realitat que fa temps que ha caducat. L’enfonsament que pot patir en aquestes eleccions pot ser històric i el seu futur incert.

6. Quines seran les primeres accions del nou president, del nou Govern i del nou Parlament? La situació quasi constituent del moment convidarà a anar més enllà dels procediments parlamentaris habituals i a preveure quins missatges i iniciatives es volen traslladar a la ciutadania, a la societat civil organitzada, al president del govern espanyol, a la Unió Europea i a la comunitat internacional. Atès que l’acord polític entre partits haurà de ser important, el paper del president del Parlament serà decisiu a l’hora de generar consensos.

7. Quines funcions hauria d’assumir el president de la Generalitat? A partir de la creació del nou Govern s’haurà de treballar simultàniament en dos fronts. El primer implicarà una dedicació molt gran als processos de consulta i creació de l’estat propi. El segon haurà de mantenir l’acció pròpia de govern en les condicions de crisi econòmica extrema que ens toca viure. Aquest doble front aconsella preservar i concentrar l’actuació del president en el primer i diferenciarla de la tasca més tècnica d’un o dos consellers en cap dedicats a l’acció política habitual del Govern.

8. Quin serà el clima social l’endemà de les eleccions? Continuarà el malestar derivat dels efectes de la crisi, però es renovarà la il·lusió dels ciutadans partidaris de l’estat propi; i, evidentment, augmentarà la tensió amb Espanya. Governar també voldrà dir entendre, acompanyar i gestionar aquests sentiments.

Després del 25-N la situació quasi constituent obligarà a preveure quins missatges es traslladen a la ciutadania, al govern espanyol, a la UE i a la comunitat internacional

Àngel Castiñeira

Lideratge polític | , , , , , Deixa un comentari Permalink

Empresaris i directius debatran a Girona sobre el lideratge d’empreses competitives

L’Associació Espanyola de Directius i Tribuna de Girona celebren la segona jornada «Empresa i Coneixement» el 29 de novembre de 2012

Diari de Girona: La primera edició de la jornada Empresa i Coneixement va reunir més de 500 empresaris i directius a Girona

Una vintena de ponents de prestigi, empresaris i directius debatran a Girona sobre el lideratge d’empreses competitives. L’Associació Espanyola de Directius (AED) i Tribuna de Girona han organitzat per al proper 29 de novembre la segona jornada, «Empresa i coneixement», que vol consolidar un espai de debat obert i participatiu a partir de diversos eixos clau per encarar la recuperació econòmica.

Si voleu llegir l’article complet, publicat al Diari de Girona el 10 de novembre de 2012, aneu aquí

Lideratge empresarial, Lideratge i empresa | , , , , , Deixa un comentari Permalink

VII Jornada de reflexió i debat a Sant Benet (7)

Avui us oferim la ponència relativa a la transformació de les empreses en el marc de la crisi de Luis Cantarell, president & CEO de Nestlé Health Science S.A. Com ja va sent habitual, podeu seguir el vídeo a ESADE.tv o a la pròpia web de la Càtedra.

Lideratge adaptatiu, Lideratge empresarial | , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari Permalink

La majoria silenciosa?

Arran de la Diada de l’Onze de Setembre a Barcelona i de les mobilitzacions socials de protesta per envoltar el Congrés dels Diputats, han aparegut, tant a Espanya com a Catalunya, comentaris diversos comparant la representativitat dels manifestants amb la d’una suposada “majoria silenciosa” que no es manifesta (Rajoy). Alícia Sánchez-Camacho s’ha referit, per exemple, a “la majoria dels catalans; una majoria silenciosa, que no surt al carrer a manifestar-se, i a la qual el Govern de la Generalitat sembla menysprear”. En ambdós casos, els líders del PP semblen voler comparar els crits d’una minoria sorollosa amb les idees, sentiments i accions suposadament homogenis i constructius de tots “els altres”. Aquest argument fa almenys tres trampes. La primera, considerar una minoria al milió i mig de catalans que es van manifestar pacíficament pels carrers. La segona, atribuir veu, cos i voluntat únics a milers de ciutadans anònims i fragmentats. I tercera, identificar aquesta falsa majoria amb el credo ideològic dels qui l’evoquen. No obstant això, els líders del PP potser encertin en veure que el futur de Catalunya dependrà en bona mesura del que decideixin aquests milions de catalans.

cc Ferran Nadeu

Hi ha almenys dues vies possibles d’aproximar-se a l’anàlisi d’aquesta massa de possibles votants. Una procedeix de les teories sobre el paper dels seguidors en el lideratge (B. Kellerman, 2008). L’altra, una mica més clàssica, prové de la sociologia de la difusió i adopció d’innovacions (E. Rogers, 1962). Ambdues es plantegen com es transmeten noves idees entre els membres d’un sistema social i s’aconsegueix que s’imposin. I totes dues tenen punts de coincidència notables. Kellerman distingeix cinc tipus de seguidors. Els aïllats: desinformats, desinteressats i desmotivats. No tenen cap relació amb els seus líders. Guarden silenci perquè estan separats, i ja que guarden silenci són ignorats. Els tafaners, que observen però no participen. Aquesta posició retirada equival, en realitat, a una neutralitat que suposa un suport tàcit a qui sigui i al que sigui que constitueixi l’statu quo. Els participants, compromesos fins a cert punt. Estan clarament a favor dels seus líders, dels grups i de les organitzacions a què pertanyen, o estan clarament en contra (si se situen en una posició alternativa). En ambdós casos, s’impliquen prou per intentar tenir un impacte. Els activistes, que tenen uns sentiments molt forts cap els seus líders, i hi actuen d’acord, treballen intensament per ells o (si en són contraris) per qüestionar-los, i fins i tot enfonsar-los. Els incondicionals, profundament lliurats als seus líders, o, en contrast, disposats a fer abandonar el lloc de poder, autoritat o influència als seus adversaris de la manera més convenient. Els seguidors incondicionals es defineixen pel seu lliurament, que inclou la seva disposició a córrer riscos per una causa.

Rogers esmenta també cinc tipus clau d’individus per comprendre l’èxit i la velocitat de divulgació, acceptació, incorporació i imitació d’una nova idea en la societat a través del paper de la influència. Els anomena els innovadors (2,5%), els usuaris primerencs (13,5%), la primera majoria (34%), la majoria tardana (34%) i els més endarrerits (16%).

En ambdós casos, el que es podria anomenar “majoria silenciosa” (aïllats i tafaners o tardans i endarrerits) compta inicialment més aviat poc, ja que la seva conducta és acomodatícia i irrellevant. Els que són decisius en l’impuls dels canvis són clarament els incondicionals i activistes i els innovadors i usuaris primerencs. Quan aquestes parelles s’uneixen aconseguint una certa massa crítica el canvi és possible i de vegades imparable. La velocitat d’adopció de la nova causa és, en general, un bon indici de la seva acceptabilitat. El procés de decisió davant la possibilitat d’acceptar una nova causa o una innovació és fonamentalment una activitat subjectiva de percepció, basada en el processament d’informació i en una motivació individual per reduir la incertesa sobre els possibles avantatges o no de la proposta. La nova causa s’imposa socialment si aconsegueix vèncer la incertesa. Per això, els contraris a la nova causa accentuen l’estratègia de la por i les conseqüències negatives, amb l’objectiu principal de reforçar la percepció d’incertesa, tingui fonament o no.

Si ens fixem en els índexs quantificats per Rogers, veurem que les majories tardanes i els endarrerits poden arribar a representar fins al 50% d’una població. En el context del debat actual a Catalunya, Alfred Bosch, en el seu llibre I ara què? (2011) les anomena majories líquides, perquè són incertes, fluctuants, flexibles, poc ideologitzades. Si descomptem els partidaris de l’Estat propi (50%?) i els contraris al mateix (un 30%?) tindrem una idea aproximada de la seva representació (sense descartar que alguns d’ells formen ja part del 50% o del 30%). En primera instància no són militants de la causa sobiranista (fins i tot en poden ser contraris) però, en determinades condicions, podrien votar a favor o bé no votar en contra afavorint així el canvi. És a dir, podrien arribar a ser sobiranistes passius, abstencionistes còmplices amb el vot actiu dels sobiranistes. És una majoria que pot ser extensa, però no intensa. És, sens dubte, en aquests col·lectius, on la proposta d’Estat propi es jugarà el seu èxit o fracàs social. La clau, probablement, estarà aquí.

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano

(Article publicat al diari La Vanguardia, 15 de novembre de 2012)

Lideratge polític, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , Deixa un comentari Permalink