VII Jornada de reflexió i debat a Sant Benet (3): Ballant amb llops

Fa poc comentàvem aquí que estem essent transformats per la crisi. Però aquest enunciat es converteix també en una pregunta per a tots nosaltres: som subjectes actius o passius d’aquesta transformació? Decidir si volem ser subjectes actius o passius requereix que deixem de parlar només en tercera persona i passem a parlar també en primera persona. Que deixem de parlar només el llenguatge de l’observador que analitza, diagnostica i recepta, i passem a parlar (i a actuar) també des de la nostra pròpia implicació.

S’atribueix a Einstein l’afirmació següent: cap problema no pot ser resolt en el mateix nivell de consciència en el qual s’ha creat. De la mateixa manera, la crisi no es pot afrontar ni resoldre bé si ens mantenim en el mateix nivell de consciència en el qual va ser creada. Perquè la transformació que està generant la crisi ens interpel·la també sobre el nostre grau de consciència personal i col·lectiva; sobre els nostres valors, les nostres motivacions i les nostres prioritats, i sobre les nostres intencions i els nostres propòsits. La crisi no és una cosa que és “allà fora” i hem de manegar. En un món interdependent, ningú no és allà fora, tots formem part del problema que se’ns planteja i del repte que hem de resoldre.

cc judo_dad1953

Transformats per la crisi significa, doncs, que la pregunta no és només què cal canviar, sinó també què hem de canviar i qui hem de canviar. Perquè no hi ha res més lamentable que determinades retòriques generalistes sobre la necessitat i la gestió del canvi en què el supòsit implícit és que ha de canviar tot i tothom menys els qui pretenen teoritzar o gestionar el canvi. Nosaltres formem part de la definició del problema, i no el solucionarem només a base de coneixement expert. Algunes dimensions dels problemes que afrontem no es poden eliminar, perquè van amb nosaltres, formen part de la condició humana. Afrontem problemes, doncs, la solució dels quals demana que ens solucionem també a nosaltres mateixos.

Diuen els experts que, en tot procés de crisi ─que sempre comporta una pèrdua i la necessitat d’elaborar el dol─, es donen diverses etapes: primer, la negació (no n’hi ha per tant; passarà aviat; no pot ser veritat…); després, la ira (on són els culpables?; ens ataquen; per què em fan això?; què ens pot passar?; van per nosaltres; són ganes de fer mal…); seguidament, una barreja de negociació i avinences (bé, algun retoc o canvi es deu haver de fer; amb algú es deu haver de pactar…); després arriba la depressió o el catastrofisme (no hi ha manera; és molt difícil; d’aquesta, no me’n surto…), i finalment arriba l’acceptació: l’assumpció plena de la nova realitat i l’inici d’una dinàmica constructiva. Allò que és decisiu per sortir de la crisi és auscultar bé la realitat per poder-la assumir i construir a partir d’aquesta: aprendre a auscultar i a auscultar-nos millor forma part de la transformació en curs.

I auscultar la realitat demana escoltar-nos mútuament, perquè, sense escolta i atenció, només amb soroll, no és possible ser subjecte actiu de la transformació. Diuen que, quan van acabar de muntar la pel·lícula Ballant amb llops, van preguntar a alguns savis indis si s’hi veien ben reflectits. La resposta va ser que sí, però que hi havia algun desajust. Per exemple, en les deliberacions, asseguts al voltant del foc, els qui intervenien parlaven successivament, un darrere l’altre. La pregunta d’un dels indis va ser: com podeu dir que heu escoltat algú si quan ha acabat de parlar no esteu una estona en silenci? Només escoltant bé, especialment a aquells la mirada dels quals no coincideix amb la nostra, podrem prendre consciència dels automatismes de les nostres respostes i dels punts cecs de la nostra visió.

Transformats per la crisi, doncs, vol dir que no tan sols hem de parlar de què cal fer i com fer-ho, sinó que cal explicitar també quines són les nostres intencions i els nostres propòsits, i fer-ho amb autenticitat i integritat. Sense autenticitat i integritat serà difícil explorar una sortida adequada, i serà impossible dur a terme un procés de transformació. Ho va dir una vegada el CEO de Hannover Insurance, Bill O’Brien: l’èxit d’una intervenció depèn de la condició interior de qui hi intervé. Els temps de canvi demanen que desenvolupem simultàniament la nostra capacitat analítica, la nostra competència tècnica i la nostra qualitat humana. Encara que només sigui perquè ja hem vist què passa quan grans intel·ligències són governades per idees, valors i actituds mediocres i, de vegades, directament tòxics.

Hem de decidir si volem ser subjectes actius o passius de la transformació cap a la qual ens empeny la crisi. Estem tots convidats a participar en un diàleg tant en tercera persona (les nostres anàlisis i els nostres diagnòstics sobre la realitat) com en segona (quina mena de relacions professionals, econòmiques i institucionals calen per a un món basat en interdependències) i, també, en primera (des del compromís, amb quins valors i propòsits actuaré i decidiré). Mirant cap al futur, difícilment hi haurà bon lideratge si no millorem personalment i col·lectivament la qualitat d’allò que plantegem tant en tercera persona com en segona i en primera. Ah! I no oblidem que l’última fase de tota crisi és l’esperança: aquesta és la que ens sosté i ens dóna fortalesa per pensar que el que ens passa pot ser superat.

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano

(Article publicat a La Vanguardia, 26 d’octubre de 2012)

Related posts:

Formació del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge adaptatiu, Lideratge, valors i qualitat humana | , , , , , , , , ,

Deixa un comentari

El correu electrònic no es publicarà

*

*

*

Pots utilitzar aquests TAGS i atributs HTMl: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

*