Artur Mas en terreny desconegut (I)

Durant la guerra de Corea, un batalló britànic va quedar atrapat entre els soldats xinesos i nord-coreans, que s’hi apropaven des del nord, i un camp de mines, al sud. El seu comandant en cap havia mort. Davant el moment de desgovern, un soldat del batalló va dir que sabia “com sortir-se’n” i va començar a caminar cap al camp de mines. A mesura que anava decidint on trepitjava, els altres començaren a seguir-lo. Van sobreviure tots. En acabat, quan li preguntaren com és que coneixia el camí, va admetre que no en tenia ni la menor idea i que havia tingut molta sort, però també va dir que ningú no l’hauria seguit si no hagués afirmat que sabia què trepitjava.

En política, sobretot en l’espanyola, endinsar-se en territori desconegut pot ser semblant a intentar traspassar un camp de mines. En tenim la prova en l’episodi del nou Estatut. I la podem tornar a tenir en el cas que la proposta de pacte fiscal que el president Mas farà al Govern espanyol falli. Les incursions en el que és desconegut són el resultat d’arribar a una situació crítica, a un cul-de-sac, com el batalló britànic a la guerra de Corea, i requereixen ser comandades per algú que, sense poder assegurar l’èxit de la iniciativa, tingui audàcia i autoconfiança, la sort l’acompanyi i, com a mínim, sigui conscient de les conseqüències que es podrien derivar tant de no travessar el camp de mines com d’atrevir-se a traspassar-lo.

El futur ha canviat

Aquesta nova situació que vivim ara, però, té una peculiaritat que la diferencia de l’anterior. Per al govern tripartit, el nou Estatut era un punt d’arribada; era el marc jurídic que ens havia de permetre un nou tipus d’encaix dins l’Estat espanyol. Un bon Estatut representava més camp per córrer.

Des de Catalunya, es va creure en el fair play i en la força i la legitimitat que donaven el Parlament de Catalunya i l’aprovació en referèndum del poble català. Per contra, la sentència i les males arts d’un Tribunal Constitucional altament polititzat i obsolet retallaven el nou Estatut i ens feien tornar a la casella de partida. La lliçó apresa per Artur Mas és que no hi ha voluntat de pacte per part d’Espanya i que els òrgans teòricament neutrals que haurien d’arbitrar la justícia de les negociacions són part de l’enemic i contribueixen activament a mantenir la injustícia fiscal actual.

Per aquest motiu, discrepo del judici que va fer l’amic i col·lega José Luis Álvarez a El País (“La lucha final de la burguesía catalana”, 21 d’agost) quan afirmava que la tàctica exitosa de CiU cap a la independència ha consistit a copiar la famosa tesi de Mao Zedong quan afirmava que “els avenços incrementals es transmuten en canvis rupturistes”, és a dir, en grans salts cap endavant. Al meu parer, ha estat just al contrari: és la impossibilitat de negociar avenços incrementals amb l’Estat espanyol el que està conduint CiU a canvis rupturistes. Ningú no decideix arriscar-se a trepitjar un camp de mines si és possible considerar altres sortides dignes i menys perilloses. Ara entendran la paradoxa que planteja Jordi Pujol en el seu llibre Residuals o independents. No fer res, acceptar l’statu quo que proposa el Govern espanyol és la via més indolora i més efectiva cap a la residualització del poble català, semblant a la mort de la granota dins d’una olla d’aigua a la qual anem apujant de mica en mica la temperatura. Però Pujol no defensa la independència com la panacea infantil que, com per art de màgia, ens traurà de tots els problemes. Triar la independència és optar pel camp de mines. Potser no és el millor camí, però és l’únic que queda. Per això, Artur Mas s’hi refereix amb l’expressió “terreny desconegut”.

La metàfora del “terreny desconegut” implica la voluntat del Govern de no aturar-se davant la negativa espanyola d’acceptar un nou pacte fiscal, d’ultrapassar els límits imposats, d’alterar l’equilibri i atrevir-se a anar més enllà malgrat desconèixer-ne els resultats. El periodista José Antonio Zarzalejos, amb un cert to d’alarma, s’hi ha referit aquest estiu amb l’expressió “plante, rebelión, insumisión”, en interpretar que la incompareixença del conseller Mas-Colell a la sessió del Consell de Política Fiscal marcava l’inici d’aquesta incursió.

El lideratge adaptatiu

Hi ha tres autors nord-americans vinculats a la Harvard Kennedy School –Ronald Heifetz, Alexander Grashow i Marty Linsky–, que han estudiat a fons aquestes situacions d’incursió en “territori desconegut”, que relacionen amb l’exercici d’un model de lideratge anomenat adaptatiu. El lideratge adaptatiu, en paraules d’aquests autors, per permetre’ns la supervivència en un entorn nou o hostil, ens treu de la rutina quotidiana i ens introdueix en una nova situació en què hem de desplegar conductes que van més enllà del que està autoritzat fer, que estan fora del repertori habitual i no garanteixen l’èxit final. Aquest tipus de lideratge, vàlid per a situacions d’incertesa i canvi, posa a prova la capacitat adaptativa i la fortalesa emocional de les persones i dels col·lectius humans per emprendre tasques de definició i de resolució de problemes inèdits, tenint en compte les pressions i els desequilibris que aquests problemes provoquen. Al llarg d’anys d’estudi i de consultoria, aquests autors han anat destil·lant eines i tàctiques que han ajudat a superar amb èxit aquesta mena de situacions aplicades a contextos organitzatius molt diferents.

A casa nostra, no disposem de tradició ni, és clar, d’un manual d’instruccions per a incursions polítiques en territoris desconeguts, però podem aprofitar part de les reflexions d’aquests tres experts per proposar-ne algunes. És el que farem demà a la segona part d’aquest article, que es publicarà en aquestes mateixes pàgines i presentarà quinze línies d’actuació.

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari ARA, 11 de setembre de 2012)

L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge adaptatiu, Lideratge polític | , , , , , , ,

Deixa un comentari

El correu electrònic no es publicarà

*

*

*

Pots utilitzar aquests TAGS i atributs HTMl: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*