Metàfores de la crisi

Sota quins marcs mentals anem transitant al llarg de la crisi? La crisi ens està transformant en els aspectes més immediats i materials: els ingressos, les prestacions socials, les oportunitats laborals, etc., però la qüestió és si hem canviat la nostra manera de pensar o si encara mantenim les mateixes preconcepcions dels temps de l’abundància. No aconseguirem incidir en la realitat si prèviament no adaptem els nostres esquemes mentals a una comprensió més ajustada d’aquesta realitat. Vull presentar dos exemples del que estic dient, amb la intenció de contribuir a modificar la nostra mirada.

1. Infern, purgatori i paradís

El famós poema de Dante Alighieri era una comèdia, és a dir, tenia un final feliç. El relat s’iniciava a l’infern, on els condemnats eren sotmesos a càstigs que es repetien eternament. La visita del Dant continuava pel purgatori. En diversos graons, els pecadors redimien les seves faltes. Hi havia dolor, però se’ls veia feliços. La purificació dels pecats prometia l’entrada a l’Edèn. Al contrari de l’infern, al purgatori les ànimes no eren castigades per sempre, però havien d’expiar una pena equivalent als pecats comesos en vida. Finalment, la redempció obria la porta al paradís, on els redimits s’hi aplegaven conjuntament amb els que havien fet el bé.

Dante Alighieri (Alessandro Botticelli)

L’esquema optimista de la Divina Comèdia és present encara en les nostres mentalitats. Som ara –sentim dir– en un purgatori, ens cal expiar els excessos, practicar l’austeritat, reduir el dèficit, però estem convençuts que les crisis econòmiques són passatgeres. El purgatori és un trànsit, un passadís estret i dolorós que ens conduirà una altra vegada al paradís. I un cop al paradís podrem tornar als excessos i al consum alegre dels darrers quinze anys. Sembla com si, en la mentalitat catòlica (alerta!, no en la luterana), el sagrament de la reconciliació (curta penitència i ràpida absolució) convidés a la recaiguda.

Recordem els supòsits d’aquest relat. 1) Som en una comèdia: el final segur que acaba bé. 2) Som conscients d’haver pecat, però tenim una assegurança de vida (celestial) basada en el penediment i l’absolució exprés. 3) Per tant, l’expiació serà dolorosa, però transitòria i curta. 4) En conseqüència, tornarem a viure al paradís, és a dir, amb creixement, benestar i tot gratuït.

2. Malaltia, tractament i salut

La segona metàfora no és sobrenatural, sinó terrenal. No afecta les ànimes, sinó els cossos. Sobtadament, hem emmalaltit. La malaltia és greu i epidèmica, però coneguda, i, com la grip, apareix cíclicament. Tindrem febre, mal de panxa i calfreds. Alguns, fins i tot vòmits i diarrees. I l’afectació, als més febles, els pot arribar a provocar la mort. La majoria anirem al metge i li demanarem ajuda. El tractament serà car. Passarem uns dies de baixa i farem bondat (dieta, repòs, cap excés). Perdrem pes i color, ens afeblirem, reduirem les defenses, però de mica en mica ens recuperarem i, ja curats, demanarem l’alta mèdica i tornarem a fer vida normal.

Recordem ara els supòsits d’aquest segon relat. 1) Sabem el que ens passa. Coneixem la malaltia i la seva gravetat, els símptomes, el diagnòstic i el tractament. 2) Confiem en els metges i en la seva manera de procedir. 3) Ens toca fer una mica de bondat, però el factor guaridor és extern: rau en el fàrmac, que té un efecte miraculós. Mentre dormim, ell actua per nosaltres. 4) Per tant, en acabat seguirem amb el nostre estil de vida, perquè el problema no érem nosaltres, sinó combatre el virus i els seus efectes.

Suggereixo que els supòsits de totes dues metàfores, avui, poden ser erronis. Fa uns dos anys, el president d’una important entitat financera del país va dir en una conferència pública que la sortida de la crisi econòmica tindria la forma del logo de Nike. Hi hauria, primer, una baixada petita i curta als inferns de la recessió i, després, un enlairament espectacular fins al cel del nou creixement. Bé, avui tots els indicis apunten a un llarg purgatori. La Divina Comèdia, que començava a l’infern i finalitzava al paradís, podria mutar a “humana tragèdia”, tot passant del paradís fins a arribar a l’infern, després d’una llarga estada al purgatori. I la paternal absolució catòlica podria transformar-se en una rigorista condemnació luteranogermànica. Ras i curt, podria no haver-hi redempció.

El supòsit de la metàfora mèdica anterior encara s’ha fet més a miques. La podríem substituir per aquesta altra. Avui patim un dolor intensíssim que ens té a tots paralitzats. Anem al metge sense saber què ens passa. La malaltia és desconeguda i obliga els doctors a fer proves i més proves. Això agreuja la nostra incertesa. No sabem quin mal ens afecta, com evolucionarà i com el podrem tractar i, a mesura que passa el temps, augmenta la nostra desconfiança en els doctors. Finalment, l’equip mèdic ens diu que estem davant d’una nova patologia d’una gravetat màxima, potser crònica, sense fàrmac que la pugui atacar, cosa que ens obliga, en el pitjor dels casos, a cures pal·liatives i, si ens volguéssim guarir, a modificar radicalment el nostre estil de vida, els nostres hàbits i la nostra dieta alimentària. El problema, diu el metge, no és cap virus, el problema som nosaltres. La pregunta final: estem disposats a canviar radicalment de vida i de valors o, com els mals pacients, anirem de metge en metge fins a trobar-ne un que ens digui el que volíem sentir?

Àngel Castiñeira

(Article publicat al diari ARA, 3 de juny de 2012)

Lideratge adaptatiu, Lideratge, valors i qualitat humana | , , ,

Deixa un comentari

El correu electrònic no es publicarà

*

*

*

Pots utilitzar aquests TAGS i atributs HTMl: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*