El desprestigi del funcionari

Fa unes setmanes, en un funeral, quan es va fer el merescut elogi del difunt es va destacar una cosa així com que havia treballat amb gran compromís i dedicació i, es va afegir, “no com un funcionari”.

Fins aquí podíem arribar. Tenim un problema. Un problema gruixut. Alguna cosa va malament, molt malament, quan “funcionari” només s’utilitza com una manera d’insultar o desqualificar algú. Una funcionària de dedicació i convicció -però també amb bones dosis de frustració- comentava no fa gaire que quan la seva filla li plantejava com enfocava els seus estudis universitaris i la seva carrera professional ella li deia que “sobretot, no et facis funcionària”. Tenim no un, sinó dos problemes. Dos problemes gruixuts.

D’una banda, la consolidació de l’estereotip sobre els funcionaris, com si fossin uns ganduls i acomodats recalcitrants. I, en el context de la crisi actual, això s’amaneix amb el missatge que són uns privilegiats. No hi ha cap mena de dubte que hi ha fonament empíric per a segons quines valoracions, i no perdrem el temps a confirmar-ho. Que algunes pràctiques sindicals no ajuden precisament a dissoldre alguns estereotips, tampoc ho negarem, és clar. Però hi ha multitud de funcionaris amb vocació i compromís de servei públic desaprofitats i desanimats en una estructura de l’administració pública la reforma de la qual és una de les més clamoroses i reiteradament incomplertes promeses electorals. Una administració en la qual massa sovint, com se sol dir, si treballes bé no passa res; i si treballes malament, tampoc. Els directius i professionals amb vocació de servei públic en l’administració pública no són, com es deia abans, ni “vagos o maleantes” ni -com es podria deduir del currículum vitae de la majoria dels actuals ministres del Govern espanyol- polítics camuflats a l’espera de o en transició a càrrecs polítics. Però la falta de reformes en l’administració i la manca de reconeixement i valoració del treball específic dels directius i professionals amb veritable vocació de servei públic fa més penosa i depressiva la seva situació i més punyent l’ús de “funcionari” com una forma d’insult o menyspreu.

En els últims temps, per exemple, s’ha posat de moda lamentar-se hipòcritament quan algunes enquestes ens revelen que els nostres joves preferirien ser funcionaris. No ho veiem tan clar. Més aviat ens sembla que els joves no volen ser pròpiament funcionaris: el que volen és tenir una feina estable, que és molt diferent. És clar que hi ha qui confon estable i garantit de per vida, però amb el que ens està caient a sobre algunes jeremiades d’opinador professional no són més que cinisme. Tan irracional i irresponsable és que algú aspiri a un mínim d’estabilitat laboral? Vaja, sembla que no. I, és clar, la gent mira al seu voltant i troba l’estabilitat on la troba. D’altra banda, encara no hem constatat mai que alguns dels qui es lamenten que hi hagi un nombre significatiu de joves que diuen voler ser funcionari profereixi aquest lament des d’una situació personal de precarietat i incertesa laboral. És més: alguns dels que es lamenten són alhora funcionaris.

I davant l’escàndol que els genera a alguns tanta insensatesa juvenil, es contraposen els mítics i mitificats valors que atresoren els emprenedors. Que quedi clar: necessitem potenciar, reforçar, facilitar i donar suport als emprenedors. Sense ells no sortirem de la crisi. Tot el que sigui crear condicions per al desenvolupament empresarial i emprenedor serà poc. Però reconèixer tot això no ens ha de fer oblidar una cosa cada cop més constatable: el discurs a favor de l’esperit emprenedor s’està utilitzant com una forma de culpabilització. És com si es digués a tanta i tanta gent: si les coses no et van bé, per tu faràs; a veure si espaviles, perquè de tu depèn tot. És evident que cal valorar, potenciar i reforçar l’esforç i la iniciativa, i combatre una certa passivitat acomodatícia que sempre espera que vingui algú a resoldre’m els problemes. Però no tothom pot, vol ni ha de ser emprenedor. I, sobretot, cal combatre la tendència creixent a reduir els problemes socials a (in)capacitats personals. És com si la nova ideologia dominant consistís a predicar que, efectivament, les coses estan malament, però que cadascú és l’únic culpable del que li passa.

Doncs bé (i per dir-ho provocativament): tant de bo hi hagués més joves que, de veritat -però de veritat-, volguessin ser funcionaris. Perquè aquí és on volíem anar a parar. L’ús de “funcionari” com a insult i menyspreu amaga i expressa el gran problema que tenim entre mans: la desvaloració del que és públic, de l’orientació al bé comú i, més concretament, del servei públic. I això és una cosa que mai no ens hauríem de permetre. És veritat que necessitem una administració pública més àgil, eficient, transparent, orientada a resultats, respectuosa amb els ciutadans i al seu servei; amb una actitud que no sigui prepotent però tampoc servil amb els ciutadans, als quals també cal educar en els deures d’una ciutadania responsable i no reduir-los a ser un demandant insaciable de serveis públics. Però tot això requereix alguna cosa fonamental: el reconeixement, la valoració, la promoció i el prestigi del servei públic, dels servidors públics, dels… funcionaris. L’ús generalitzat i pejoratiu de “funcionari” com una arma de desprestigi massiu no és més que una estúpida manera d’erosionar i dissoldre la nostra pròpia condició de ciutadans.

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano

(Article publicat a La Vanguardia, 13 d’abril de 2012)

Lideratge en el sector públic |

Deixa un comentari

El correu electrònic no es publicarà

*

*

*

Pots utilitzar aquests TAGS i atributs HTMl: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*