Donar veu als valors

Recorden la vella pel·lícula d’Anthony Mann Cimarrón? El protagonista (Glenn Ford) és un home íntegre i idealista que participa, a finals del segle XIX, en la mítica colonització de l’Oest. En la construcció del somni americà, ell va tenir totes les oportunitats de triomfar a tocar de la seva mà: l’obtenció de les millors terres en la distribució de parcel·les, els favors d’una prostituta propietària d’un dels millors ranxos, els honors de participar en la guerra contra Espanya a Cuba, la fama i la influència com a director d’un diari, el lideratge cívic i el reconeixement derivats de la gestió dels prejudicis racials en la convivència amb els indis, l’accés a una immensa fortuna obtinguda amb l’explotació dels primers pous de petroli, el poder i l’honor si acceptava el càrrec de governador per Oklahoma, etcètera. La història del protagonista mostra, però, el preu a pagar per no voler renunciar als seus valors i per mantenir-se coherent amb els seus ideals: enfrontaments amb la seva dona, el seu entorn i la societat fins esdevenir un outsider, fins acabar marginat per desaprofitar les grans possibilitats d’una terra i un món en transformació que l’únic que esperaven d’ell era que fes una mica la viu-viu i que suavitzés els seus escrúpols ètics.

Aquesta història, a petita escala, no està gaire lluny de la nostra pròpia realitat quotidiana. Avui el problema fonamental que tenim amb els valors no rau en la seva definició o classificació ni tampoc en la seva identificació, elecció o promoció. No. El problema que tenim la majoria de nosaltres amb els valors rau en què configurin maneres de fer. Avui el que ens cal és sobretot preparació i pràctica per a l’acció orientada a i des de valors. Com a individus, com a organitzacions i com a país tenim problemes per saber desenvolupar estratègies efectives que ens ajudin a posar en pràctica els nostres valors. Per què, tot i tenirlos clars no aconseguim dur-los a la pràctica? En el dia a dia sentim sovint expressions com ara: “en aquesta empresa no ens podem permetre el luxe de tenir valors” o “jo tinc les mans lligades, no s’hi pot fer res”, o “això d’actuar d’acord amb els teus valors no és tan fàcil sobretot quan vius o treballes en un entorn que n’és contrari”, o “en el context actual, a l’hora d’aconseguir diners (o resultats, o feina) hom seria capaç de fer qualsevol cosa”.

És habitual que, davant aquestes dificultats, acabem per racionalitzar o autojustificar la nostra incapacitat de ser coherents entre els valors que diem que creiem i les nostres pràctiques. O bé que abandonem tot intent d’actuar d’acord amb les nostres conviccions perquè no creiem que en l’entorn que ens ha tocat viure o treballar sigui possible fer-ho o els valors tinguin la més mínima importància. És com si ens trobéssim atrapats per les circumstàncies o ens veiéssim forçats a actuar d’una manera oposada als nostres valors. Una professional ens deia: “Aquí, si fas les coses bé no et passa res i si les fas malament tampoc. Per tant, per què esforçar-se?” És a dir, l’entorn t’afaiçona de tal manera, que acabes indiferent i/o frustrat. Per contra, en els casos d’aquelles persones que es resisteixen al conformisme respecte l’incompliment dels valors pot ser que siguin considerades poc compromeses amb la seva organització o que se’ls exclogui dels cercles interns i de les converses on es decideixen les estratègies reals del grup.

Podem (i volem), doncs, guiar-nos en la vida conforme als nostres valors? Podem mantenir una certa coherència entre els nostres valors formulats i els nostres valors practicats? O més aviat hem d’assumir que aquesta distància entre el que diem i el que fem, entre declaració i acció, és insalvable? La professora del Babson College, Mary C. Gentile, estudia en el seu llibre Giving voice to values quines estratègies exitoses han desenvolupat els líders i els joves executius per aconseguir posar en pràctica els seus valors en contextos organitzatius adversos. La qüestió podria semblar secundària si no fos que la major part de centres formatius comparteixen la sospita que, en relació amb la transmissió i pràctica dels valors, alguna cosa falla quan aquests joves transiten de la universitat al món professional i de l’empresa. Seguint A. O. Hirschman, Gentile tipifica tres models de respostes davant de situacions organitzatives on s’incompleixen els valors. Una és la lleialtat: fer submisament el que et demanen. L’altra és la sortida: evitar el problema abandonant el lloc. La tercera és la veu: trobar una manera original de fer sentir o “donar veu” als valors i aconseguir canviar la situació. L’interessant del llibre de Gentile és que els casos estudiats on finalment les pràctiques s’adeqüen als valors no guarden relació amb iniciatives heroiques o actituds temeràries que posen en perill el lloc de treball de les persones, sinó més aviat ens parla de gent que sap desplegar una mena d’intel·ligència contextual basada en estratègies ben planificades i estructurades: la capacitat de negociació, l’orquestració de converses ad hoc, el plantejament de preguntes adients, la identificació i creació de xarxes d’aliats, el control de la reacció emocional davant de situacions incòmodes, l’exemplaritat, la detecció dels factors inhibidors i la invenció de maneres per neutralitzar-los, la distinció entre el que són ordres, preferències i simples opinions dels caps, etcètera. La conclusió és esperançadora: podem donar veu als nostres valors i millorar les nostres vides i organitzacions.

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano

(Article publicat a La Vanguardia, 16 de març de 2012)

Dimensions del lideratge, L'acció reflexiva en el lideratge, Lideratge, valors i qualitat humana |

Deixa un comentari

El correu electrònic no es publicarà

*

*

*

Pots utilitzar aquests TAGS i atributs HTMl: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>